Un pamflet policial
A simple vista, Ícaro: la semana en llamas és un pamflet de blanquejament policial que sembla destinat a projectar-se en instituts i salons de l’ensenyament, a veure si desperta vocacions i serveix per reclutar joves per als antidisturbis de la Policia Nacional. “Volví a aprender por qué llevo este uniforme”, diu una agent emocionada, al final. Potser és la mateixa agent que firma la bandera espanyola amb què comença i acaba el documental amb frases com ara “Yo también defendí la unidad de España”. Però Ícaro és més que un pamflet, esclar.
La peça té valor documental per les imatges i el so inèdits, però no arriba a documental. No hi ha el context de la violència policial del 2017 contra votants pacífics, i no hi ha cap testimoni dels manifestants. Si algú no sabés de què va, veuria la història d’un grup de pobres policies deixats de la mà dels seus comandaments i de la classe política, vexats i agredits, com si fossin un grup de marines sense provisions ni brúixola, perduts a Iwo Jima i rodejats de japonesos per tot arreu, ignorants de què els esperava, enfrontats a una turba violenta i festiva a la qual, al final, guanyen sense que se sàpiga ni s’entengui ben bé per què. “O el caos o la pau”, deia un. Guanya la pau. El cinema esclata en aplaudiments i els espectadors s’eixuguen una llagrimeta. Com si realment la unitat d’Espanya hagués penjat del fil d’uns esforçats i pacients policies antidisturbis. Com si l’Estat no tingués rei, exèrcit, espies, jutges, presons, policies patriòtiques, ambaixades i clavegueres.
És un relat patriòtic amb valor polític, destinat a guanyar la batalla del relat i de la història, de manera que digui que, en el Procés, la violència la van posar els catalans i no la policia espanyola. Un agent conclou, amb raó: “La societat no ho oblidarà”.
