La cruel pregunta de Susanna Griso
Com ja hem vist en altres catàstrofes, l’accident de tren d’Adamuz comporta decisions televisives absurdes i fins i tot cruels per omplir les hores quan hi ha poca informació fiable. Les xifres de víctimes en procés d’identificació obliguen a la prudència, però la impaciència fa que molts programes dedicats a l’actualitat especulin per mantenir l’audiència entretinguda.
A totes les cadenes es van construint múltiples capes d’informació, amb entrevistes a supervivents, a qui se’ls pregunta, de manera reiterada, pels records del moment de l’accident i de tot el que van viure al seu voltant. Alguns intervenen repetidament en diferents programes, i en alguns programes fan dialogar les víctimes entre elles i intercanviar circumstàncies i detalls del que va passar. A Espejo público fins i tot consultaven a un passatger si recordava la dona que s’asseia davant seu i si estava asseguda en el moment de l’impacte. La filla de la dona desapareguda havia sortit en un altre programa de la mateixa cadena demanant informació sobre la seva mare, indicant el número de seient i el vagó en què viatjava. El programa va comprovar que tenien butaques consecutives i per això li traslladaven a ell la responsabilitat de comunicar, públicament, informació sobre la passatgera que tenia davant durant l'accident.
El supervivent, més tard, va explicar una qüestió molt rellevant a l’hora de justificar els seus buits de memòria: “Uno va reconstruyendo los recuerdos, pero ya no sabes muy bien si es por lo que escuchas en la prensa, en la radio...” Per a les víctimes els mitjans poden uniformitzar el relat. Omplen les llacunes derivades del trauma i manipulen la memòria del que s’ha viscut.
A aquest mateix passatger Susanna Griso li va demanar: “¿Qué sientes al pensar que el sentarte en uno y no en otro sitio te ha salvado la vida? ¿Que personas en butacas contiguas pueden haber fallecido y tú has sobrevivido...?”. A la part inferior de la pantalla posaven un rètol que deia: “Viajar en un asiento u otro puede marcar el destino”.
Més enllà del mal gust i la manca de sensibilitat, des del punt de vista periodístic la pregunta és èticament reprovable. La pregunta obliga l’entrevistat a reviure el trauma des d’un lloc de responsabilitat. És com preguntar-li per què ell és viu i una altra persona no. Aquest plantejament pot activar una resposta psicològica clínicament documentada pels psicòlegs, que és la culpa del supervivent. Està vinculada a l’estrès posttraumàtic, un aspecte que les televisions no tenen en compte a l’hora d’entrevistar els supervivents. El periodisme busca testimonis, però ells no tenen per què estar necessàriament preparats per afrontar un interrogatori. La temeritat de preguntar a un supervivent pel destí sembla insinuar alguna raó sobrenatural o supersticiosa que l’hagi salvat i l'obliga a posicionar-se sobre la seva sort i si era més justa o merescuda que en el cas de la resta de passatgers. Mitifica la catàstrofe i, per descomptat, vol provocar una reacció emocional del testimoni. En un estat de vulnerabilitat, aquesta pregunta cruel pot ser una ferida.
