L’enemic equivocat

M’agradaria parlar de Ripoll sense deixar de dir res i sense caure en l’exabrupte. És possible, això? Ho hauria de ser. Perquè el millor aliat del feixisme és la histèria. Si l’antifeixisme adopta formes histèriques s’autolesiona i porta un debat seriós al terreny fangós de la batussa visceral. Això és exactament el que vol la ultradreta, que creix en la dicotomia, es victimitza amb el linxament i converteix un problema complex en una trifulga semàntica sobre què és, i què no és, el feixisme. La histèria d’alguns –sempre els més vehements i els que menys dubten– colonitza el debat, impedeix als periodistes informar amb claredat, per por de blanquejar, prejutjar, mediatitzar, incitar, etcètera. Al feixisme se’l combat, però no se’l pot invisibilitzar. És absurda, aquesta pretensió, en els temps presents. 

Les cartes damunt la taula, doncs. Abans de dir per què el discurs de Sílvia Orriols em sembla menyspreable, he d’admetre que soc sensible als riscos que la multiculturalitat suposa per a una cultura minoritzada com la nostra; i que no sento especial empatia cap a les comunitats amb fort sentiment religiós. Crec que la laïcització de la nostra societat és un avenç, i per tant no m’entusiasma ni l’onada catòlica que ens ha arribat de llatinoamericans, ni els tics masclistes i dogmàtics de molts musulmans que conviuen amb nosaltres. Soc un devot del republicanisme laic heretat de la Revolució Francesa i no voldria que aquest llegat es posés en perill. Però això és només una opinió. Una altra cosa són els fets. I els fets no admeten tant de debat.

Els fets són que mentre Europa s’està envellint, i s’enfronta a un dèficit crònic de mà d’obra, molts països pobres tenen excedent de població jove que, amb tota la lògica, vol fugir de la misèria i donar millors oportunitats als seus fills. La immigració no és un fenomen nou, ni capriciós. Sorgeix de la necessitat, és herència directa del colonialisme europeu, i per tant ens obliga a ser porosos, solidaris, i a combinar l’amor al propi patrimoni cultural amb la capacitat de compartir un marc de valors i obligacions que sigui respectat per tothom.

En un país com Catalunya, amb una identitat en amenaça permanent, la creació d’aquest marc compartit és encara més important. Però la supervivència de la nostra llengua i cultura està en una situació de risc, sobretot, perquè un estat jacobí i hostil ens ha privat de les eines per garantir els nostres senyals d’identitat. És aquest estat, i els seus peons, el que encarna l’autèntica amenaça. Perquè el seu objectiu no és pluralitzar Catalunya, sinó dissoldre-la en el conjunt espanyol. Com ja està fent, amb notable èxit, al País Valencià.

Això és el que fa que el programa d’Aliança Catalana a Ripoll sigui especialment menyspreable. Perquè el seu discurs antiislamista no només assenyala injustament una comunitat sencera, sinó també perquè han triat com a enemiga la part més feble de la nostra societat, la que més fàcilment pot ser víctima de l’odi irracional, desviant així l’atenció sobre l’adversari més hostil i més poderós: un estat, un sistema polític, judicial, econòmic i mediàtic, que, amb el suport de la part més acomplexada de les elits nostrades, tracta Catalunya com una anomalia que cal absorbir.

Si el PP i Vox governen Espanya, o si el PSOE governa sense dependre dels partits catalans, tots estarem en el punt de mira; hi estarem al costat dels nostres conveïns musulmans i de tots els orígens, perquè tots tenim en comú una etiqueta perversa: som un destorb per als defensors d’una Espanya uniforme, excloent. La reconquista que proclamen ens situa a tots al mateix bàndol. Som víctimes de l’autèntic cordó sanitari: el que ha aliat Ada Colau amb el PP per impedir que un partit independentista assumeixi l’alcaldia de Barcelona. 

Per això és tan important que no ens equivoquem d’enemic, ni de combat.