29/01/2021

Energia i paisatge

3 min
Disponible en:

La Unió Europea s’ha fixat objectius molt ambiciosos pel que fa a les emissions de CO2. A més, i simultàniament, ens hem proposat tancar totes les centrals nuclears, que són la font d’electricitat descarbonitzada més potent de què disposem. Finalment, ens hem fixat aquests dos objectius sense autoexigir-nos reduir el consum d’energia, és a dir, prescindir de la climatització de la llar, del vehicle privat o dels viatges en avió de cap de setmana. El repte és majúscul, i no són pocs els que dubten que sigui realista.

Possible o no, el que és indubtable és que abordar la part que ens toca exigeix ser rigorosos, i un dels aspectes en què això és més necessari a Catalunya és en la relació entre territori i energia.

Comencem a acostumar-nos a veure plaques solars a les teulades. No ens importa veure'n a la ciutat, però ens desagrada la seva proliferació sobre les teulades rurals que formen part del patrimoni visual que hem heretat dels nostres pares i que se suposa que hem de deixar als nostres fills. El mateix pot dir-se dels horts solars i dels molins. És indubtable que hi ha un conflicte entre la generació d’electricitat renovable i el paisatge, i el valor del paisatge és immaterial, però és enorme.

Coberta solar del centre sociosanitari del Carme, a Badalona

És menys reconegut el conflicte entre superfície alimentària i energia. Catalunya disposa d’una de les superfícies cultivables per habitant més baixes d’Europa; en conseqüència, la producció agrícola és molt baixa. Ara bé, sabem que anem a un món on tant o més que energia faltaran aliments, i la Xina i grans empreses estan comprant o arrendant enormes superfícies de terreny preparant-se per a aquest món. En aquestes circumstàncies, sembla que hauríem de protegir la poquíssima superfície fèrtil de què disposem. Tanmateix, la millor superfície –plana i ben comunicada– és la més atractiva per instal·lar-hi horts solars.

Els conflictes sobre l’ús del territori no són nous a Catalunya, per descomptat. Perquè som molts i perquè ens estimem la terra. Per això cal posar números al conflicte que ens ocupa.

Volem tancar tres centrals nuclears (Vandellós 2, Ascó 1 i Ascó 2). L’electricitat que genera cada una d’aquestes centrals nuclears exigiria disposar de 100 km2 dedicats exclusivament a plaques fotovoltaiques. Però aquestes centrals només subministren un 25% de l’energia que consumim. El gas natural i el petroli que cremem, per exemple en centrals elèctriques o en vehicles, equivalen a cinc centrals nuclears més. Si tota aquesta energia l’hem de subministrar amb solar, necessitem cobrir 800 km2.

Aparentment, 800 km2 representen només l’1,3% del territori català. Tanmateix, cobrint tota –absolutament tota– la superfície de la comarca del Priorat, només substituiríem el gas i el petroli. Cobrint tota –absolutament tota– la superfície insolada de les teulades de tots els edificis de Catalunya, podríem substituir dues centrals nuclears més. Cobrint totes les autopistes de Catalunya amb plaques en una amplada de 40 m, substituiríem mitja central nuclear més. Encara faltaria substituir-ne mitja més.

I els molins? Són molt menys eficients en ús del territori. Concretament, substituir una sola central nuclear exigeix dedicar-hi uns 300 km2, tres vegades més que les plaques. Per altra banda, l’impacte visual dels molins és enorme. El toro d’Osborne, que fa 14 metres d’alçada, semblava omnipresent, però només n’hi havia un a Catalunya. Ara del que es tractaria és de posar 5.000 molins de més de 300 metres d’alçada cadascun.

Certament, els molins es poden col·locar sobre el mar. Ara bé, la costa catalana no és com la del mar del Nord, on els molins es poden ancorar a terra molts quilòmetres mar endins. A Catalunya els molins haurien de ser flotants, i la tecnologia per fer-ho no està del tot provada. A més, han d’estar molts quilòmetres mar endins perquè no ofenguin la vista des de la costa.

Aquests fets em susciten tres reflexions.

La primera, que no podem deixar que la iniciativa privada dirigeixi aquesta enorme ocupació d’un patrimoni comú que és el paisatge. Si alguna cosa exigeix planificació, transparència i avaluació per equilibrar els sacrificis, és aquesta.

La segona, que l’energia renovable no s’ha de produir necessàriament on es van situar les nuclears. El Sud no pot tornar a ser sacrificat.

La tercera, que la pretensió que Catalunya sigui energèticament autosuficient em sembla una bestiesa quan estem al costat d’una enorme superfície buida que pot considerar que les renovables no constitueixen cap sacrifici. Si tota l’electricitat que necessitem pot venir de menys d’una tercera part de la superfície dels Monegres, per què ens hauríem d’entestar a ser autosuficients?

Miquel Puig és economista.

stats