Fa un parell de mesos Raimon va fer 85 anys i ara surt a caminar pel Raval de Barcelona amb passes curtes, una imatge que no casa amb la que guardem d’un artista que sempre ha exhibit a l’escenari unes portentoses facultats vocals, aquelles que Josep Pla va immortalitzar amb la descripció "exhala, en català de València, una vociferació fenomenal". El cas és que el temps corre. Raimon ironitza dient que ell és ara "un vulnerable ancià, que no venerable", i el periodista i amic Miquel Alberola acaba de publicar la biografia Raimon. Aquest jo que jo soc (Ara Llibres), que aquest vespre es presenta a l’Ateneu Barcelonès.
Aparentment tot està explicat, en la vida del cantant: el viatge en Vespa en què va néixer Al vent, la relació paterno-filial amb Espriu i la de parella amb Annalisa, amb qui a l’agost celebrarà 60 anys de matrimoni, els concerts a París i al Japó, la censura, els èxits i els dubtes; és a dir, l’exigent trajectòria d’un músic i poeta que ha posat la seva innegociable individualitat al servei de la col·lectivitat.
Però és aquí on aquesta biografia pot considerar-se nova. Raimon. Aquest jo que jo soc és la crònica brillantment escrita d’un temps i d’un país, que inclou la decepció provocada per un canvi polític insuficient i la perplexitat davant una societat segrestada pel desig de consum. Precisament, els anys que han passat donen la perspectiva necessària perquè les generacions d’ara i les del futur entenguin de quina por i de quina violència estava fet aquell silenci antic i molt llarg d’on venia Raimon i veníem tots, i la força interior i el talent que havia de tenir un jove que, a còpia de dir que no, va contribuir a tornar a una llengua prohibida un prestigi ocultat a bastonades.
