Entregats a la fatalitat

1. Retrats. La cacera d’immigrants organitzada per l’extrema dreta a Torre Pacheco és una advertència més de les amenaces que cauen sobre la democràcia. I no és menor. L’assenyalament –elevat a persecució— de persones que venen de fora per sobreviure, per trobar una feina que als seus llocs d’origen no tenen, s’ha convertit en una coartada sobre la qual l’extrema dreta construeix i pretén legitimar el seu discurs i els seus propòsits xenòfobs: l’espanyolitat com a condició de reconeixement de les persones, i l’expulsió dels estrangers (els pobres, evidentment) com a mecanisme d’unificació patriòtica. Com sempre, utilitzant els més febles com a cap de turc –i amb la mentida com a argument de legitimació–. Aquest cas, com tants d’altres, arrenca d’un fake: de la imatge de l’agressió d’uns joves ultres, els que ara s’indignen, a una persona gran d’Alacant. El relat a l’inrevés, amb l’obsessió per construir el retrat dels enemics i convertir la lluita contra ells –carregada d’odi, però també expressiva en la feblesa pròpia– com a prioritat política.

És el discurs de Vox, evidentment, el que assenyala els emigrants com a culpables que venen a prendre llocs de treball per especular políticament amb el malestar de determinats sectors socials; i, així, construir el seu discurs patriòtic, masclista i autoritari, que proclama l’hegemonia dels homes en la societat i la submissió de tot aquell que qüestioni la seva tríada. Tots sabem que l’odi i el ressentiment fan fortuna en la societat, i que són instruments de mobilització en circumstàncies crítiques. I és innegable que estem en un moment extremadament delicat, en què les societats liberals del capitalisme industrial i les institucions que les governaven –les democràcies liberals– estan en franca decadència. Els costa evolucionar cap a les exigències d’un sistema potser diferent en l’economia i en la comunicació. Les xarxes socials estan desbordant la societat, costa prendre’ls la mida i evitar que neutralitzin el sistema democràtic.

Si no se’ns havia fet prou patent, Donald Trump té la virtut que, amb el seu comportament de mascle il·luminat sense cap respecte i consideració pels altres, ho està fent evident. I, per tant, no deixa coartada per a la ignorància, liderant sense escrúpols el crepuscle de la democràcia. I aquesta és la qüestió que ara mateix hauria de ser prioritària i que, de moment, condueix el trist espectacle d’unes classes polítiques europees en estat de deixadesa que estan obrint irresponsablement una via imparable a l’extrema dreta. Els liberals descobrint l’autoritarisme, els conservadors insistint amb els patriotismes, les socialdemocràcies cada cop menys diferencials i l’esquerra desdibuixant-se. I ens sorprenem que ara mateix l’extrema dreta marqui el pas.

2. Xarxes. Tornem a les passions de sempre: l’odi a l’altre, la imposició del que és bo i el que és dolent als teus, que s’expressa de manera cada cop menys diferenciada de les seves manifestacions passades; variacions actualitzades del feixisme, en diem autoritarisme postdemocràtic. I les extremes dretes van creixent mentre liberals, democratacristians i socialdemòcrates es desdibuixen. En una política que cada cop es juga més a les xarxes socials, que, com tots sabem, també tenen amos –i més poderosos que els que manen formalment–. Cada cop és més difícil distingir veritat i mentida, cada cop s’imposa més el soroll per repetició i cada cop guanyen més atractiu els que fan de la negació dels límits virtut.

Un discurs que a més té un risc elevat: negar uns problemes per emfatitzar-ne d’altres té com a conseqüència que l’assenyalament del mal serveix per distreure’ns dels problemes reals i capitalitzar el malestar que això genera projectant la gent cap a uns enemics que no ho són. No, no és la immigració la culpable dels problemes hispànics. Al contrari, la immigració, que és necessària i que suma, i, entre altres coses, fa feines que els altres no volen fer, és utilitzada per avivar les baixes passions, les tendències neuròtiques que tots tenim, la recerca de culpables de les nostres misèries, i per aquest camí, la destrucció de la democràcia. “El resultat –com diu Quinn Slobodian– és un enfortiment de l’executiu en detriment de l’estat de dret”, i una contaminació del legislatiu i del judicial. 

Diu la periodista Mariane Pearl: ”La condició humana no es pot permetre la fatalitat”. I, tanmateix, sembla com si en aquest moment una pulsió dominés l’escenari polític: una tendència autoritària que fa que el nombre de democràcies dignes d’aquest nom es redueixi acceleradament. No cal anar gaire lluny; mirem el nostre entorn: Itàlia, França, Portugal i Espanya. Qui marca el pas? Perquè les dretes claudiquen una darrere l’altra davant de l’extrema dreta i li deixen via lliure. I Feijóo parlant de saunes com si no passés res. Espanya semblava que se n’escapava i ja hi és. Sembla que la memòria no compta. Els europeus entregats a la fatalitat?