Enyorar les caixes
Encara hi ha qui recorda la meva etapa al consell de govern del Banc d’Espanya i em demana per l’enfonsament del sistema de caixes durant la crisi, des de l’enyorança i el necessari reposicionament financer de l’economia productiva catalana. Esclar que alguns, per aquest motiu, voldríem una nova banca, totalment pública, més enllà del que són les actuals tasques de l’Institut Català de Finances: una banca pública que, ara com ara, no acabo de veure. En tot cas, voldria destacar aquí una interessant intervenció recent del governador del Banc d’Espanya, José Luis Escrivá, a l'assemblea general de l'Associació Europea de la Banca Cooperativa, tot i que referint-se al sector de crèdit cooperatiu a Espanya.
En efecte, un cop perdudes les caixes, és evident que les cooperatives estan guanyant pes i quota en el sector bancari espanyol. Fan de contrapès a les grans entitats, que actualment estan totalment enfocades en lluir el màxim benefici i empenyen la cotització i la carrera per veure qui distribueix més dividends. Les cooperatives, en canvi, estan molt centrades a créixer en hipoteques i finançament en pimes i autònoms, i estan reforçant, alhora, la seva solvència. Del 2017 al 2025, el crèdit que tenen concedit ha crescut en un 32,2%, mentre que la resta de la banca només ha crescut un minúscul 1,4%. Pel que fa als dipòsits, l'evolució és similar. Estan omplint el buit que van deixar les caixes i els forats que deixen les fusions i les reduccions dràstiques d'oficines i personal de la banca. La quota de mercat és especialment elevada al sector de l’agricultura, ramaderia i pesca (un 35%), i a la resta oscil·la entre l'11,5% del comerç i la indústria manufacturera i el 5% del submistrament energètic. I amb nivells de liquiditat i ràtios de solvència prou bons.
Les 60 cooperatives de crèdit existents ajuden també a descentralitzar el poder econòmic i, així, molts territoris, i fins i tot poblacions mitjanes, poden tenir la seva entitat financera, de manera que s'evita que tot estigui centralitzat a Madrid o a Barcelona. Així, també, no totes les decisions financeres les prendran els algoritmes (hauríem de dir ara la IA?), sinó persones properes, amb més coneixement de la realitat del país.
Aquest model cooperatiu és ben conegut a Europa. Especialment a França i a Alemanya, els grups cooperatius són fortíssims (Crédit Agricole, Crédit Mutuel, Banque Populaire Caisse d’Epargne, DZ Bank...).
Escrivá dona a les cooperatives un nou valor estratègic. Sorprèn, però, que Catalunya i Balears, que foren seu de grans i importants caixes, ara siguin pràcticament alienes a aquesta nova embranzida que dona més diversitat i competències al sistema financer. Si realment els petits accionistes —molts— són tan decisius com s’ha dit en el cas de l'opa del BBVA, podrien el Sabadell i la Caixa d’Enginyers cobrir part d’aquelles llacunes?