El parany de Manuel Valls

Acceptant els vots de Valls l’alcaldessa perdria en legitimitat el que guanyaria en poder

ÉRIC FASSIN
ÉRIC FASSIN Professor de Sociologia, Universitat de París 8 Vincennes-Saint Denis

Manuel Valls ha perdut clarament les eleccions municipals de Barcelona. Tot i això, ara intenta convertir el seu fracàs en una inesperada posició de força: podria decantar la majoria a favor de la seva adversària, l'alcaldessa sortint. Fins i tot és prou hàbil per no demanar res a canvi dels seus vots. Ada Colau podria, doncs, caure en la temptació d’acceptar aquest regal: al capdavall, no hi ha negociat res. Això ens recorda una dita que va passar de Chaucer a Shakespeare: “Si amb el diable has de dinar, cullera llarga et caldrà”. En efecte, ¿com s’hi podria haver compromès una Ada Colau que tan bé ha sabut mantenir les distàncies amb el seu adversari procedent de França? “No hi ha cap acord de govern!”, ens diuen.

Sens dubte. Però això vol dir que no coneixen la història de Manuel Valls. Ha esdevingut un mestre en l'art de convertir la derrota a les urnes en una victòria tàctica i de donar als seus adversaris un suport que en realitat els ajuda a caure. A les primàries socialistes del 2011, Manuel Valls representava l'ala dreta del partit. Els votants van rebutjar amb contundència la seva opció: entre els candidats del seu partit, va quedar l’últim, amb menys del 6% dels vots. Però de seguida va donar suport al favorit, el guanyador de la primera volta: François Hollande. Resultat: Manuel Valls va ser l'encarregat de liderar la campanya del futur president. Cal dir que la línia de la campanya era clarament d’esquerres.

Si Ada Colau acceptés l’oferta de Manuel Valls, molts dels seus seguidors a Barcelona i al món (jo en soc un) tindrien la sensació que el poder s’ha imposat al desig de fer política

Però el 2012, l’endemà de l'elecció de François Hollande, el gir a la dreta va tenir un símbol: Manuel Valls. Nomenat ministre de l'Interior, va fer tots els possibles per silenciar la ministra de Justícia, Christiane Taubira: la promotora del matrimoni homosexual no va dir ni mitja paraula per criticar la política de Valls contra els immigrants gitanos; fins i tot es va resignar a continuar dins del govern quan ell va arribar a primer ministre. De fet, Manuel Valls va aconseguir imposar la imatge de la seva línia d’actuació a tot el govern. Semblava, doncs, com si el Partit de l’Ordre fos al poder: tant per la repressió contra els immigrants o contra els manifestants, com pel desmantellament de l’anomenat codi de treball o l’intent de contrarestar el terrorisme amb la privació de nacionalitat, de sinistra memòria.

El parany que Valls li para a Ada Colau no és el mateix, però s’hi assembla. En efecte, pensem en els dos principis que han guiat l’actuació de l’alcaldessa des de les eleccions del 26 de maig: d'una banda, h a rebutjat que el seu projecte polític quedi definit únicament pel debat independentista (a favor o en contra); de l’altra, ha defensat la divisió entre dreta i esquerra. Per això, ha preconitzat (en va) un front d’esquerres amb ERC i el PSC. I també per aquests dos motius ha rebutjat l'aliança amb Ernest Maragall, el qual volia incloure en la seva majoria els independentistes de dretes de Junts per Catalunya. Ara bé, si Ada Colau acceptés el regal enverinat de Manuel Valls, sortiria elegida gràcies als seus vots, que són de dretes i s'uneixen al PSC en l'aposta pel constitucionalisme. La coincidència amb el final del procés dels presos polítics ho subratllaria: Barcelona en Comú hauria renunciat a “l’equidistància”.

Recordem el vídeo final d’aquesta campanya municipal: el “cara a cara” entre l’alcaldessa candidata (“No me'n penso oblidar”) i l’activista del passat (“Estaré aquí per recordar-t’ho”). Ada Colau s’ha esforçat per fer que la política sigui veritablement desitjable. En canvi, Manuel Valls insisteix a reduir-la a un pur joc de poder. Si Ada Colau acceptés l’oferta de Manuel Valls, molts dels seus seguidors a Barcelona i al món (jo en soc un) tindrien la sensació que l’opció del poder s’ha imposat al desig de fer política encarnat per l’alcaldessa en funcions. En altres paraules, per mantenir l’ajuntament, la candidata perdria la força simbòlica d’una manera d’exercir el poder sense ser-ne presonera. Manuel Valls no necessita negociar cap contrapartida; ja hauria aconseguit el seu objectiu: la credibilitat de la seva adversària quedaria tocada. L’alcaldessa perdria en legitimitat el que guanyaria en poder. Un regal no és mai gratuït, i aquest podria sortir molt car. Així doncs, Ada Colau farà bé de reflexionar sobre les paraules d’un altre primer ministre francès, Raymond Barre, que el 1985, després de l'emergència electoral del Front Nacional, va invertir la dita tradicional: “Amb el diable no s’hi dina, ni tan sols amb una cullera molt llarga”.

Més continguts de