Ernest Lluch, entrevistat per Margarita Rivière (1983)

De l’entrevista –traducció pròpia– de Margarita Rivière (Barcelona, 1944 - 2015) publicada a El Periódico (28-X-1983). Avui fa vint-i-cinc anys que ETA va assassinar Ernest Lluch (Vilassar de Mar, 1937 - Barcelona, 2000). Era de la primera promoció llicenciada a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona, on es va doctorar. Format també a la Sorbona de París, catedràtic, polític i articulista, Lluch va ser diputat del PSC al Congrés de Diputats i ministre de Sanitat i Consum en el primer govern de Felipe González. Defensava activament la via del diàleg per la pau a Euskadi.

Fa un any el canvi socialista va arribar al poder i Ernest Lluch va començar a suposar que tal vegada seria ministre. Ara, des del seu despatx a Sanitat, fa balanç d’aquests deu mesos. “Ser ministre és difícil”, assegura, i explica que cal aprendre a decidir en soledat, enmig d’un treball aclaparador. “Però jo no he renunciat pas a viure”, diu, i tot seguit m’exposa les seves debilitats culturals. A la tauleta de nit: Juan Rulfo, sant Juan de la Cruz i el llibre d’un historiador holandès: La persistencia del antiguo régimen. Els fantasmes de sempre, fantasmes que un any després poden seguir atrinxerats dins la màquina. “Aquí encara hi ha molta mentalitat corporativista, molta por al canvi, certa resistència”. [...] Fa un any, tot just incorporat al ministeri, m’havia fet aquesta definició d’ell mateix: “No soc dur. Soc persistent. A mi m’agrada la imatge del jonc del cronista Ramon Muntaner. El jonc es deixa gronxar pel vent, però sempre torna a la seva posició inicial”. Tant com ser fidel als seus orígens. O no haver perdut el seu accent català, després d'estar cinc anys a Madrid. “Fins al dia que em mori, seré català”, deia [...]. “La meva manera de ser s’adequa, en alguns aspectes, a la imatge tòpica que la gent té de Catalunya, i a Madrid la gent em tracta com a català. Mai no he intentat ser com un madrileny: vaig intentar adaptar-me, que és una altra cosa”. Aquesta tarda, la placidesa del seu despatx, remarcada pel seu incombustible accent català, sembla una cosa de l’altre món.

—Em preguntes —diu Lluch— quina part del canvi s’ha fet. Recorda: quan vam guanyar es va pensar que no es toleraria pas el canvi. No va passar res. Van dir que duraríem un any i avui es dona per fet que acabarem el mandat. Es veu que l’alternança funciona. Hi ha canvis que avui s’accepten amb normalitat. Ha passat amb el tema de l’avortament: ningú no ho troba estrany.

—Un canvi important seria que el país notés que de veritat el Govern controla la maquinària, la situació.

—El control total és complicat. He arribat a saber les persones que treballen a l’Insalud, però no sabem els deutes. Quan vaig arribar aquí el director general de l’Insalud em va dir: “No es faci il·lusions sobre què pot fer. Si acaba sabent vostè quanta gent treballa aquí, podrà estar content”. Això dona idea de la dificultat d’aquesta maquinària. [...]

—Quin és el canvi bàsic que ha de fer un ministre socialista de Sanitat?

—Aconseguir la realització pràctica que tots els ciutadans siguin iguals davant la sanitat, possibilitant l’existència d’uns serveis sanitaris adequats.

—Aquest exercici potser suposa, en la pràctica, alguna renúncia als principis, a la ideologia.

—Cap. A mi sempre em sorprenen aquests plantejaments. Com si mai no s’hagués pensat en la dificultat de transformar les coses. Això és difícil, però ja ho sabíem. Jo no soc pas més realista ara que abans. Només tinc més experiència [...].