05/03/2022

Estan esborrant la Ucraïna de la meva infantesa

4 min

Jo em vaig criar en una terra de mentides i ossos, on el Kremlin esborrava o encobria els morts i es negava a considerar Ucraïna una nació imposant-nos a tots la identitat soviètica. Ara assistim al desplegament de la mateixa violència en temps real. “Estic bé”, em diuen sempre els meus amics aterrits des de Khàrkiv i Kíiv. Què m’han de dir, si no? En certa manera, sempre hem pensat que aquesta guerra tornaria.

Recordo les marques de projectils. Un dia tornava cap a casa amb el meu pare després de fer un passeig prop del nostre pis de Khàrkiv, quan Ucraïna encara era una república soviètica. “Per què hi ha aquests forats, allà?”, vaig demanar al meu pare, assenyalant un conjunt de cràters antiestètics que hi havia en una cantonada del nostre bloc de pisos. “Són de la guerra”, em va dir ell. Ja eren mitjans dels anys 80, gairebé mig segle després de la fi de Segona Guerra Mundial. Encara tinc les cicatrius de l’artilleria gravades a la memòria. És un dels primers records de la meva infantesa.

La història de la Ucraïna moderna comença fa poc més d’un segle, al final de la Primera Guerra Mundial, amb el sorgiment arreu d’Europa de nous estats. Ucraïna, però, va quedar fracturada. El seu territori es va dividir en dues parts: les zones oriental i central, que es va annexionar l’URSS, i la zona occidental, coneguda com a Galítzia Oriental, que es va incorporar a Polònia. Varsòvia, que acabava de recuperar la sobirania després de 123 anys, no estava disposada a permetre el desenvolupament d’una identitat ucraïnesa diferenciada a la Galítzia Oriental. Els anys 20 van ser una època de persecució cada cop més intensa de la cultura ucraïnesa. Quan els nacionalistes ucraïnesos van emprendre una campanya de terrorisme i assassinats contra el que consideraven l’ocupació polonesa de territori ucraïnès, Varsòvia hi va respondre amb una repressió brutal.

Tanmateix, la situació a Polònia queda eclipsada si la comparem amb el genocidi que va perpetrar Stalin a la part soviètica d’Ucraïna. Entre el 1932 i el 1933, els comissaris soviètics van començar a confiscar gra i aliments dels pagesos ucraïnesos per a les col·lectivitzacions comunistes. La confiscació d’aliments va convertir Ucraïna en un erm apocalíptic castigat per la fam. La població queia morta pels carrers. Uns 3,9 milions d’ucraïnesos van morir en el que es va anomenar Holodomor, mort per la fam en ucraïnès. Com a últim greuge, Stalin va prohibir que es parlés de la fam i es va assegurar de manipular les estadístiques per ocultar el nombre de morts.

Menys de deu anys després, els nazis es van apoderar d’Ucraïna. Aproximadament un milió i mig de jueus ucraïnesos van morir assassinats. Les ciutats, entre elles Khàrkiv, van quedar reduïdes a muntanyes de runa. Es va obligar més de dos milions d’ucraïnesos a treballar com a esclaus a Alemanya. La fam va tornar a fer acte de presència. En total, entre cinc i set milions d’ucraïnesos hi van perdre la vida. A més, es va deportar a l’Àsia Central gairebé 200.000 tàtars de Crimea, musulmans que habitaven a Ucraïna des de feia segles.

El final de l’ocupació alemanya no va posar fi al patiment, sinó que va deixar pas a més repressió soviètica. L’URSS no podia tolerar cap identitat que qüestionés l’hegemonia soviètica. Durant 40 anys des del final de la guerra, Rússia va arraconar metòdicament la llengua i la cultura ucraïneses. El Kremlin també va reprimir les commemoracions de l’Holocaust, que considerava potencialment perilloses perquè fomentaven la identitat de la comunitat jueva. Durant decennis, les restes de centenars de milers de jueus van romandre escampades per tot Ucraïna en fosses comunes nazis.

Quan encara era petit, el 1986, una explosió a la central nuclear de Txernòbil va provocar un núvol radioactiu que es va escampar per Ucraïna i Bielorússia. Voluntaris i bombers locals van sufocar l’infern radioactiu en un acte heroic i van evitar una segona explosió que podria haver delmat la població de mig Europa. Molts hi van perdre la vida. Una superfície molt extensa va quedar inhabitable i ho continua sent avui. Moscou va escanyar el debat sobre Txernòbil quan es va produir l’accident, cobrint-lo d’un vel de secretisme i propaganda. Tres anys després, els meus pares, la meva àvia, la meva germana i jo -i milers d’altres jueus soviètics- vam fugir cap a Viena. El 1991 vam assistir des dels Estats Units a l’ensorrament de la Unió Soviètica. Ucraïna va assolir la independència, però ben aviat les promeses de democràcia van quedar empantanegades per la corrupció endèmica.

El 2004, amb la Revolució Taronja, centenars de milers d’ucraïnesos van revertir el resultat d’unes eleccions presidencials fraudulentes. L’hivern del 2013-14, milions de persones van participar en la revolta de l’Euromaidan exigint un acord d’associació entre Ucraïna i la UE. Poc després, Rússia es va annexionar il·legalment Crimea i separatistes amb el suport del govern rus van iniciar un alçament anti-Euromaidan a l’est d’Ucraïna.

Em pregunto si a la façana marcada del nostre antic bloc de pisos de Khàrkiv hi ha noves cicatrius, o fins i tot si demà encara estarà en peu. Els meus amics nord-americans m’han escrit, expressant-me la seva solidaritat i demanant-me què poden fer. A alguns, no els he respost; no he pogut. Els EUA volen solucions i finals feliços, i no podia dir la veritat als meus amics: ni ells ni jo no hi podem fer res.

Tot i que això no és del tot cert. Vladímir Putin, que nega que Ucraïna sigui una nació, està lliurant molt més que una guerra física: s’escarrassa per esborrar de la faç de la Terra el mateix concepte d’Ucraïna. Cada nova notícia sobre un bombardeig rus em fa sentir més ucraïnès; m’aferro a la identitat que, primer la Unió Soviètica i ara Rússia, han intentat llargament eliminar.

Espero que altres puguin contribuir a mantenir viva Ucraïna. Aprendre la història. Encendre una espelma el dia de l’Holodomor. Plorar els morts. Recordar Ucraïna.

Copyright Project Syndicate

stats