L’esfondrament de la V República
Emmanuel Macron va prendre possessió com a president de la V República el 14 de maig de 2017. La cerimònia va deixar una imatge inquietant. Macron va fer una caminada en solitari pels passadissos del Louvre –amb una càmera davant seu– fins a entrar a la sala del jurament. Vaig caure en la temptació de cronometrar-la i va durar quatre minuts i mig, a ritme del superhome que anava a casar-se amb la grandeur de la pàtria. Qui ho diria, ara. Vuit anys més tard, el que havia de ser far de la França del segle XXI viu el desconcert d’un país que s’esmicola, i assisteix a l’acomiadament d’un primer ministre nomenat per ell que amb prou feines ha durat nou mesos. Macron té tots els números per, ja abans dels cinquanta anys, no ser res més que un expresident de la República.
Són les desventures d’un país al qual li costa de creure que no és el centre del món, i que ha quedat atrapat en l’herència de la V República, sense llegir els canvis del món. I s’ha trobat amb una crisi de fons –el malestar general– que fa trontollar la Unió Europea, cada cop més fora de joc en un moment en què –il·lusos de nosaltres– encara volíem creure que seríem capaços de fer de contrapès de les derives autoritàries de les grans potències. Quan Macron va arribar, semblava que era conscient del que ara és evident: que, com diu Alain Duhamel, estem en un canvi de règim i de societat. Si pretenia liderar-lo, se li ha escapat completament de les mans. Amb la dissolució de l'Assemblea Nacional el juny de 2024 es va situar directament fora de joc. I al president, en plena crisi d'autoritat, cada cop li queda menys marge per seguir posant pedaços.
Sovint contra les evidències, França ha volgut fer creure que Europa passava per ella. El passat d’Alemanya i l’escèptica distància britànica jugaven a favor seu. I, tanmateix, mai ha acabat de trobar el to, en part per l’emfàtica idea de la pàtria francesa heretada del general de Gaulle que tots han volgut imitar sense tenir la seva autoritat ni el seu sentit de la grandesa. Només així s’explica l’estrepitosa caiguda en el descrèdit de Macron, el més entonat dels presidents d'aquest període. El balanç de la seva gestió situa França en plena sintonia amb el moment europeu. Qui capitalitza el fracàs? L’extrema dreta, com a tot el continent. I no oblidem el debat electoral de la reelecció de Macron, en què va atorgar ple reconeixement a la seva rival, Marine Le Pen. Ara ja s’hi van apuntant tots. Com per exemple el seu antecessor, Nicolas Sarkozy. Trist balanç d'una presidència que s’havia de menjar el món: l’extrema dreta ja no és tabú, i està a punt per governar França. I més encara: qui creix avui a tot Europa?
Què se n’ha fet de les dretes liberals i conservadores? Quin sentit té aquest temor reverencial a una extrema dreta que –a Espanya també– els trepitja els talons i les va acorralant? És que tenen assumit que aquest és el futur i, per tant, que la democràcia s’escola per les exigències dels que manen i pel desconcert de la ciutadania? Què tenen en comú la claudicació de Von der Leyen davant de Trump –amb la complicitat de tots, ningú ha demanat la seva dimissió– i el trist final de Macron? El sainet d’aquests dies en una França en manifest retrocés és una advertència sobre el que passa quan no es vol reconèixer que són les desigualtats les que fan trontollar la política, que la immigració és la gran coartada que els dirigents fan servir irresponsablement, i que l’estat de dret està en perill perquè la gent no se sent reconeguda. Els que manen no se’n volen assabentar. “El deute és cadascun de nosaltres”, diu François Bayrou al límit del cinisme.