Emmanuel Macron havia de regenerar i transformar l’escenari polític francès, però no ha pogut evitar, en canvi, l’aprofundiment en la degradació del sistema, ni el pessimisme i el malestar que han alimentat i engrandit l’extrema dreta més longeva de la Unió Europea. Amb la caiguda del primer ministre François Bayrou, la crisi existencial francesa és avui encara més incerta i l’autoritat del president Macron, més feble. Aquest és el segon govern que cau en menys d’un any i el cinquè primer ministre que Macron ha nomenat en només dos anys, i que ha de marxar per la porta del darrere.
Les pressions pressupostàries han costat el càrrec a Bayrou. Però només era qüestió de temps.
L’extrema esquerra i l’extrema dreta s’han unit contra les propostes de retallada de despesa pública d’un govern condemnat a la inestabilitat política permanent. El deute públic francès va arribar al 114% del PIB a principis del 2025. És un dels endeutaments més alts de la zona euro, només per darrere de Grècia i Itàlia. Però amb un govern en minoria i una assemblea fracturada, amb l’objectiu prioritari de fer caure Macron, el pressupost de Bayrou estava condemnat al fracàs. L’escalada de mobilitzacions socials que tenen previst paralitzar el país els pròxims dies encara afegia més dramatisme a la urgència d’una sessió que el govern ja sabia que tenia perduda.
Les xarxes socials han viralitzat una crida a bloquejar carreteres arreu del país aquest dimecres en un intent de mobilització transversal que alguns comparen amb els inicis dels armilles grogues. Però, a més, els sindicats han convocat una vaga general també per al pròxim 18 de setembre.
La França perifèrica de “les classes populars sacrificades”, que va descriure el geògraf Christophe Guilluy en un llibre que permetia entendre bona part de la revolta dels armilles grogues, continua en tensió. És el mateix malestar profund i arrelat que aquests anys de crisi política han seguit alimentant. La pèrdua de poder adquisitiu és avui la primera preocupació dels francesos.
Conscient del desastre de l’últim avançament electoral, Macron està abocat a buscar un altre candidat minoritari mentre Marine Le Pen li reclama tornar a les urnes i figures mediàtiques del conservadorisme d'Els Republicans, com Nicolas Sarkozy i Thierry Breton, insinuen que potser ha arribat el moment de donar les claus del govern a la força més votada, i això vol dir el Reagrupament Nacional de Jordan Bardella i Marine Le Pen.
En aquest escenari polític trencat, el país seguirà atrapat en una sensació de declivi permanent. I, si l'agenda francesa i l'europea normalment ja es retroalimenten, la inestabilitat de l’hexàgon remata un estiu que ha agreujat encara més la feblesa de la UE. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, que el juliol passat ja va haver de superar una moció de censura, estrena aquesta setmana el curs polític davant una Eurocambra en peu de guerra. L’acord aranzelari pactat amb Donald Trump a finals de juliol ha estat rebut per una part important del Parlament Europeu com la capitulació d’una UE espantada per les coercions econòmiques de Donald Trump. El lideratge de Von der Leyen està cada cop més qüestionat i els vents que bufen des de París poden fer saltar les alarmes de la mobilització social arreu de la Unió. La retallada de la despesa social i l’augment dels costos en defensa seguiran tensionant les finances públiques de la zona euro mentre la pagesia no descarta protestes contra la ratificació de l’acord comercial entre la UE i Mercosur. I tot això passa en una UE profundament dividida, tant en el si de les institucions com entre els estats membres. Per primera vegada, l’estratègia de Von der Leyen de centralitzar el màxim poder possible a les seves mans se li pot girar en contra, perquè l’ha acabat situant en la primera posició dels retrets tant dels grups polítics com d’algunes capitals. Aquesta feblesa fa, per exemple, que tant l’extrema dreta del grup Patriotes –abanderat, en aquest cas, per Marine Le Pen– com l’extrema esquerra de l’Eurocambra estiguin preparant dues noves mocions de censura contra Von der Leyen per a aquesta tardor, que també estan destinades a fracassar però tornaran a deixar en evidència la feblesa dels suports que apuntalen la presidenta de la Comissió.
A més, les declaracions recents de l’alemanya al Financial Times sobre “plans força precisos” per al desplegament de militars europeus a Ucraïna i una “presència nord-americana en el marc d'una xarxa de seguretat” li van valer una dura reprimenda. Trump la va desmentir i el ministre alemany de Defensa, Boris Pistorius, va insinuar que havia parlat de més.
La tardor política europea es pot complicar per moments, però el desafiament més gran és la feblesa de lideratges que han de gestionar les tensions internes i externes que tenallen la Unió.
