Espanya davant de les negociacions amb la guerrilla colombiana de l’ELN
En la visita recent a Colòmbia, el president Sánchez s’ha ofert per ser un dels països garants en les properes negociacions amb la guerrilla de l’ELN i, fins i tot, per albergar a Espanya aquestes negociacions. El primer té sentit i és molt lloable, però el segon no. Intentaré argumentar-ho. Ser garant en unes converses de pau és una cosa que suposa una enorme responsabilitat, i mai no pot ser un acte simplement protocol·lari o vanitós, ja que implica un compromís polític, diplomàtic, logístic i econòmic perquè les negociacions transcorrin el millor possible. Suposa participar activament en totes les rondes negociadores, que poden durar anys; mantenir un contacte permanent amb tots els actors implicats; ajudar a superar els moments difícils i de crisi, que són molts, i, ja a l’etapa final, si s’arriben a acords, ajudar a garantir-ne el compliment. Un país garant ho és a les bones i a les males.
Els dirigents d’aquesta guerrilla porten uns anys en terra cubana, ja que allà es va iniciar l’últim intent, també fracassat, i van quedar atrapats a l’illa en trencar-se les converses. Cuba té experiència en acollir negociacions amb les guerrilles colombianes, és un lloc segur i té l’avantatge d’estar a prop de Colòmbia. Al costat de Noruega, Cuba va ser també el país facilitador de les darreres negociacions amb les FARC. Entre el 2005 i el 2007, Cuba també va ser la seu de negociacions amb l’ELN, que es van truncar per una exigència fora de lloc per part del govern colombià. En aquest intent, Espanya, Noruega i Suïssa van actuar com a països acompanyants. El rol d’Espanya, en aquella ocasió, va ser molt fluix i va rebre crítiques dels altres dos països acompanyants. Ser garant és un compromís molt seriós i que cal pensar a consciència, ja que implica anys de dedicació, disposar d’un bon equip i mantenir, a més, un perfil baix amb vista a l’opinió pública, ja que es treballa amb molta reserva i confidencialitat. No es tracta de presumir, sinó de ser eficaç.
Els qui acompanyaran un procés de pau, sigui com a garants, facilitadors o acompanyants, ho decidiran les parts en conflicte de comú acord, no els països que s’ofereixen. L’oferta d’Espanya, doncs, l’hauran de decidir l’ELN i el govern de Colòmbia. Com un dels possibles països garants, Espanya podria ser que arribi a ser-ho, però és molt poc probable que actuï com a facilitador (mediador), i menys com el país amfitrió. L’ELN és a la llista de grups terroristes de la Unió Europea, actualment formada per 21 grups i 13 persones a nivell nominal. Suïssa i Noruega, com que no són a la UE, sempre han gaudit del privilegi de poder acollir converses amb grups que estan en aquesta llista. Espanya, en canvi, no ho pot fer, almenys sense treure abans de la llista l’ELN, una cosa impensable a curt termini. Sorprèn, doncs, que s’hagi ofert el territori espanyol com a seu de les negociacions. Té més sentit que continuïn fent-se a Cuba o en un altre país llatinoamericà, com Xile, que probablement sigui un dels països garants. A més, i això és una novetat, les actuals circumstàncies polítiques de Colòmbia possibiliten que aquesta vegada se celebrin les negociacions a la mateixa Colòmbia, almenys en part.
En definitiva, hi ha múltiples maneres d’ajudar el nou govern de Colòmbia a pacificar el seu país, on les negociacions amb l’ELN no són res més que una peça del tauler. Encertar la fórmula de col·laborar depèn de l’autèntica voluntat de servei, que ha d’estar exempta de presumptuositats, vanitats i jactàncies poc útils.
Si l’actitud és franca i professional, sigui com a país amic o com a garant, Espanya pot tenir l’oportunitat d’ajudar un país que intenta sortir de tants anys de foscor.
