Espanya necessita independitzar-se
David Edgerton, professor d’història del King’s College de Londres, acaba de declarar: “Soc optimista, i soc del parer que és una bona oportunitat que Escòcia, Irlanda del Nord i fins i tot Gal·les vulguin separar-se. Penso que el que necessita l’estat anglès, si el puc anomenar així, és una crisi oberta d’autoritat per tal de superar-la, i penso que podria venir de l’esmicolament del Regne Unit. [...] Anglaterra necessita alliberar-se ella mateixa de l’estat anglo-UK tant com ho necessiten Escòcia, Irlanda del Nord i Gal·les. [...] Necessitem un nou acord. Penso que ens cal una nova concepció del lloc que ha de tenir Britain al món, i penso que també necessitem, fonamentalment, un nou tipus de classe política”.
Són frases d’Edgerton recollides pel diari escocès The National el 15 d’abril passat. Sota el titular “Anglaterra necessita la independència tant com Escòcia”, s’esmentava l’entrevista que li havia fet The European Conversations Podcast. I si bé no puc opinar pels anglesos, sí que comparteixo la perspectiva d’aquest historiador pel que fa a Espanya. Amb una diferència notable: ell és anglès, i jo català. És a dir, no puc parlar pels espanyols –no essent-ne– amb la mateixa legitimitat que ell pels anglesos.
Tanmateix, el problema –amb totes les matisacions que es vulgui– és paral·lel. Els catalans necessitem la independència d’Espanya tant com necessita Espanya la dels catalans i de la resta de nacions que la componen. Nosaltres la necessitem no tan sols per l’argument habitual de l’espoli fiscal o de la dignitat nacional permanentment escarnida, sinó per reformar el país de dalt a baix, per pensar el nostre lloc al món i per espolsar-nos definitivament l’ànima d’esclau que portem marcada al cap i al cor. Però Espanya també la necessita per desfer-se de l’ànima de colonitzador i fer el salt cap a la democràcia “plena” que no li deixa fer el llast d’una mala Transició.
La temptació és dir que ja s’ho faran. Però el cert és que el fet que la seva nació no s’independitzi de l’arnada concepció colonial, unitarista i homogeneïtzadora en què viu atrapada és el que els perjudica tant a ells i a nosaltres. Pel fet que Espanya pensi que sense els catalans no seria Espanya, ella mateixa resta presonera d’una obsessió unitarista nefasta. Ho veiem, entre altres aspectes, en la incapacitat de treure’s una monarquia corrupta del damunt, en les seves forces de l’ordre i armades quan hi rebrota l’arrel autoritària que no van ser capaços d’arrencar a temps, però sobretot en un poder judicial que s’atribueix la missió de preservar aquesta unitat per damunt de la llei.
El futur passa per trobar noves formes de vinculació de les nacions ibèriques, inclosa Portugal. Però un pas així requeriria la prèvia independència d’Espanya. L’avantatge d’Anglaterra és que ella ja és capaç de pensar-se com a nació. Em venen al cap les converses de la meva estada a Cambridge el 1993, just quan el primer ministre John Major i el president de la República d’Irlanda, Albert Reynolds, van signar la Downing Street Declaration per avançar en la pacificació d’Irlanda del Nord, i on es reconeixia el seu dret a l’autodeterminació (Per cert, això que alguns experts insisteixen a dir que no es pot aplicar fora dels processos de descolonització!) El fet és que cap dels acadèmics amb qui en vaig poder parlar no s’estirava els cabells per una possible independència d’Irlanda del Nord, i n’hi havia que pensaven que ja es feia tard.
M’agradaria saber si no hi ha espanyols disposats a fer una reflexió semblant a la de David Edgerton. Intel·lectuals que pensin que sempre és millor anticipar-se a una crisi política i moral com la que ja va patir Espanya el 1898, com la que els tornarà a provocar una independència traumàtica de Catalunya. En definitiva –però sense l’optimisme d’Edgerton–, i pel bé d’uns i altres, seria bo que el més aviat possible Espanya s’independitzés d’ella mateixa... i de nosaltres.
Salvador Cardús és sociòleg
