Espanya a la perruqueria

Els últims dies, per referir-se a Feijóo, ha fet fortuna l’expressió “l’home que és a quatre vots de ser president del govern”, que m’ha fet pensar en aquelles alces que alguns homes es posen a les sabates per semblar més alts del que són. També, esclar, és una manera de dir que només que quatre diputats del PSOE tinguessin el que ha de tenir un home espanyol fet i dret, la setmana que ve mateix s’acabava tanta beneiteria amb l’amnistia i tanta visita al fugat de Waterloo.

En realitat, a Feijóo no li falten quatre vots sinó uns quants milers de vots, perquè ell i el seu partit, el PP, estan sols i no els vol ningú, tret de l’extrema dreta i Felipe González i Alfonso Guerra, valgui la redundància. Així, per haver-se convertit en ostatge de les posicions més reaccionaries, Rajoy va perdre la presidència en una moció de censura, i així fracassarà la investidura de Feijóo.

Pedro Sánchez ha estat més viu, de moment. Fins fa unes setmanes no es podia parlar en català al Congrés i ara, alehop, sí que es pot. I el ministre espanyol d’Exteriors se’n va a Brussel·les i recorda als seus col·legues que el català té més parlants que algunes llengües oficials a la UE. Aviat comprovarem si tot el que està fent Sánchez és guanyar temps o vol guanyar els vots que li calen.

Una vegada més, el motor d’un incipient canvi polític a Espanya és Catalunya, i per això torna l’anticatalanisme i l’odi contra el català expressat al País Valencià, a les Illes Balears i en les actituds sulfurades perquè es parla al Congrés. Mentrestant, continuem pagant tanta hostilitat a preu d’or (22.000 milions que se’n van i no tornen) i amb dues hores i mitja per fer els 35 quilòmetres entre Barcelona i Martorell en Rodalies (vegeu-ne la crònica de divendres). Si no aprofitem aquesta conjuntura és que no tenim remei.