Quinze anys abans de la mort de Franco, l'any 1960, Salvador Espriu va publicar La pell de brau, un poema en què l'autor aparca les meditacions sobre la mort i el sarcasme de Déu i en proposa una sobre l'Espanya i la Catalunya de la postguerra. Ha estat llegit sovint com una proposta pragmàtica: atès que vencedors i vençuts per força havien de conviure, el millor era apostar per una digna reconciliació. Com fa dir el mateix Espriu al personatge de l'Altíssim, a Primera història d'Esther: “Atorgueu-vos sense defallences una almoina recíproca de perdó i tolerància”. Es tractava de mirar endavant, tot i que això no volia dir de cap manera rendir-se a l'oblit i la desmemòria. En un dels fragments de La pell de brau, el XLVI, el poeta ho diu així: “A vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble, / però mai no ha de morir tot un poble / per un home sol: / recorda això sempre, Sepharad”. A Sepharad (el nom sefardita amb el qual Espriu es refereix a Espanya, però no a la sanguinària Espanya franquista, sinó a l'estroncada Espanya republicana en què ell va ser jove) li adreça un prec: “Fes que siguin segurs el ponts del diàleg / i mira de comprendre i estimar / les raons i les parles diverses dels teus fills”. Una afirmació de la diversitat, diríem ara, que entronca amb un altre poema fonamental sobre la mateixa qüestió, l'Oda a Espanya de Joan Maragall. Només així, conclou Espriu, serà possible un futur també digne: “Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats / i l'aire passi com una estesa mà / suau i molt benigna damunt els amples camps. / Que Sepharad visqui eternament / en l'ordre i en la pau, en el treball, / en la difícil i merescuda / llibertat”.
La proposta pragmàtica de reconciliació espriuana es referia també al conflicte entre Catalunya i Espanya, i a aquesta idea es va agafar el catalanisme durant la Transició i els primers anys de la democràcia. O s'hi va agafar, si més no, el pujolisme: per això Jordi Pujol va escriure l'any 2009 –quan exercia d'analista polític des d'una autoritat que es veuria esmorrellada sense remei l'estiu de 2014, amb la confessió de la deixa de l'avi Florenci– que Espriu havia fracassat. Era la manera que tenia Pujol de reconèixer que havia fracassat la seva pròpia aposta per l'encaix de Catalunya dins una Espanya integradora i respectuosa amb la diversitat cultural, lingüística i nacional: “Ja no tinc arguments contra la independència”, va afirmar en una altra ocasió. Va ser a partir d'aquest moment, i no abans, que van començar a aparèixer els draps bruts del finançament de Convergència i del patrimoni de la família Pujol: entre aquests draps bruts, alguns de vertaders, d'altres de falsos i d'altres que han dut a un judici al qual Pujol arriba amb noranta-cinc anys i un estat fràgil de salut. És ociós dir que Espriu va fracassar, perquè la poesia afortunadament no es pot llegir en termes d'èxit o fracàs. Però és obvi que “l'almoina recíproca de perdó i tolerància” és lluny d'haver-se atorgat. I aquest sí que és el gran èxit pòstum de Franco.
