06/04/2022

L'esquerra i la síndrome Matrix

2 min

Dèiem ahir que tenim aquests polítics que es diuen d'esquerres (d'esquerres transformadores, radicals o anticapitalistes, segons ells mateixos) que es neguen a mostrar cap mena de suport, ni que sigui un aplaudiment de cortesia, al president d'una nació democràtica (Ucraïna) que està sent envaïda i arrasada per una gran potència autoritària (Rússia). Davant de fets com la matança de civils a la ciutat de Butxa, els que pensen d'aquesta manera posen en qüestió la veracitat de les imatges (ni que siguin obtingudes via satèl·lit per mitjans de comunicació solvents i fiables, durant les setmanes anteriors al moment de fer-les públiques) i insisteixen a desconfiar d'allò que anomenen “la versió oficial d'Occident”. Salvant les distàncies entre un fet i l'altre, aquests mateixos sectors ideològics van actuar de la mateixa manera amb la pandèmia i, molt en particular, amb la campanya de vacunació. Encara avui insisteixen en els seus argumentaris sobre conspiracions de sèrie B per fer-nos obedients fins al punt de deixar-nos injectar porqueria dins els cossos a canvi d'una falsa tranquil·litat, que pagaríem amb els nostres diners i les nostres dades. L'objectiu de tot plegat seria perfeccionar els sistemes de control d'un sistema social i polític –les socialdemocràcies occidentals– que, sota l'aparença d'organitzar-se a partir d'estats de dret i d'un conjunt de llibertats i de valors, amagaria una espècie de dictadura global. Aquesta dictadura se sustentaria en la ignorància dels ciutadans i funcionaria com una monstruosa maquinària àvida de diners que necessita constantment realimentar-se per no perdre el poder. Des d'aquest punt de vista, Occident seria el pitjor, i règims oligàrquics i totalitaris com els de Rússia o la Xina apareixen, difusament, com a alternatives interessants.

Les injustícies, les desigualtats i els excessos del capitalisme els coneixem, i tenen conseqüències que cal combatre i corregir amb tota la capacitat que tinguem de fer-ho, com a ciutadans i com a subjectes polítics: la inacció davant del canvi climàtic, les polítiques porugues (i sovint criminals) sobre migracions, l'emergència de les extremes dretes als Parlaments, les bosses creixents de pobresa als països desenvolupats o el pes desproporcionat del comerç d'armes (ara que en parlem) en el PIB de certs països –com Espanya, sense anar més lluny– són només alguns exemples que ens recorden fins a quin punt és imprescindible una visió crítica del nostre propi sistema d'organització. Però els comportaments mencionats més amunt responen a una idea atrofiada i automàtica d'allò que coneixem com a esperit crític, a una síndrome Matrix que tendeix a pensar-se que és capaç de detectar grans farses globals cada dia i a cada passa, i que sovint no tan sols cau en el ridícul, sinó que acaba connectant perillosament amb les postures de l'extrema dreta o dels règims autoritaris o antidemocràtics. No és esperit crític, sinó la seva paròdia. I és propi, evidentment, de persones benestants amb poder adquisitiu i bastant de temps lliure a la seva disposició.

Sebastià Alzamora és escriptor