Com establir un nou ordre mundial

L' ONU fa una votació d'emergència per una treva humanitària.
Directora executiva del 'think tank' New America i catedràtica emèrita d'afers internacionals de la Universitat de Princeton
4 min

En el seu discurs de fa un mes davant l'Assemblea General de les Nacions Unides, el president nord-americà, Donald Trump, va dir que fustigava l'ONU per la seva inacció. "L'únic que fan és escriure cartes en termes molt ferms, però després no actuen mai en conseqüència. Són paraules buides, i les paraules buides no resolen guerres", va dir. I molt a desgrat meu he d'admetre que, pel que fa al paper actual de l'ONU en matèria de pau i seguretat, en general tenia raó. Com il·lustren la guerra a Ucraïna i la destrucció de Gaza, si els cinc membres permanents del Consell de Seguretat no es posen d'acord, l'ONU és impotent.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

És veritat que Trump va dir que l'ONU té un "potencial enorme". Però que ningú no s'enganyi: la política exterior de Trump és un rebuig descarat de la lletra i l'esperit de la Carta de l'ONU. Trump és un realista a l'antiga i, igual que el president rus, Vladímir Putin, i el xinès, Xi Jinping, posa la sobirania nacional i l'interès propi per sobre de tot. Si vol envair altres països o sotmetre'ls a coerció econòmica, o destruir vaixells en aigües internacionals per presumpte transport de drogues il·lícites, ho farà.

Cal assenyalar que els Estats Units ja han ignorat la Carta de l'ONU en el passat, amb la seva participació en guerres a través d'intermediaris a tot el món durant la Guerra Freda i sobretot amb la invasió de l'Iraq el 2003. Però aleshores hi havia un ordre econòmic i de seguretat internacional, amb regles, institucions i processos per donar resposta (sovint reeixida) a les crisis mundials. Malgrat tots els defectes de l'ONU, tornar a la política vuitcentista d'equilibri de poder sense restriccions a l'ús de la força seria molt pitjor.

I ara què? Molts líders empresarials i representants de grups religiosos, centres d'estudis, institucions educatives i científiques i organitzacions filantròpiques es van reunir en paral·lel a l'Assemblea General per debatre diferents respostes a aquesta pregunta. A Nova York hi va haver nombroses trobades per discutir idees sobre com podria ser un nou ordre internacional.

Una manera d'entendre aquesta activitat caòtica i descentralitzada és comparar-la amb les diverses reunions que es van celebrar durant la Segona Guerra Mundial en vigílies de la Conferència de San Francisco del 1945 de la qual va sorgir l'ONU. El món actual és molt més complex: els membres de l'ONU s'han gairebé quadruplicat i l'univers d'actors no estatals amb capacitat per a l'acció global efectiva ha experimentat una expansió espectacular. Però el ferment encara hi és.

Els que fa molt de temps que defensen una reforma de l'ONU veuen dues grans possibilitats de canvi. Una seria un ordre internacional organitzat i liderat per potències intermèdies, qualsevol país que no sigui ni una gran potència ni un país petit. La segona opció, que podria coexistir amb la primera, seria un ordenament flexible i informal creat mitjançant coalicions entrecreuades d'actors estatals i no estatals centrades a contrarestar amenaces i generar canvis positius als nivells subregional, regional i mundial. Una cosa semblant a les capes superposades d'un armadillo.

Seria convenient, doncs, dur a terme dues sèries de reunions entre grups de països clau per veure de quina manera el món pot continuar l'activitat diplomàtica sense els Estats Units, o en paral·lel amb els Estats Units.

La primera sèrie de reunions hauria de ser entre la Xina, el Japó, Alemanya, el Regne Unit, França, Itàlia, el Canadà i Corea del Sud, que en conjunt aporten gairebé el 50% del pressupost general de l'ONU. Els Estats Units han estat durant molt temps el principal suport financer de l'ONU; la seva aportació al pressupost general del 2025 és un 22%, uns 820 milions de dòlars. Però en vista de l'ordre executiva de Trump que ordena revisar el finançament i la participació dels EUA a l'ONU, és probable que aquesta xifra es redueixi.

Per tant, els vuit països esmentats haurien d'analitzar la possibilitat que durant els pròxims anys l'Assemblea General es reuneixi en un altre lloc, per reduir la influència diplomàtica dels Estats Units i garantir l'assistència de tots els delegats. A més, això subratllaria el fet que, a diferència de Trump, que no amaga el seu menyspreu pel "globalisme", la majoria dels governs del món encara creuen en les normes que limiten la sobirania nacional per donar una resposta col·lectiva a les amenaces existencials.

La Xina, com a segon país que més fons aporta a l'ONU, podria intentar acollir l'Assemblea General a Pequín. Però seria més viable que la seu rotés entre les ciutats que allotgen diverses organitzacions regionals i de l'ONU: Ginebra (seu europea de l'ONU), Brussel·les (Unió Europea), Jakarta (Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic), Addis Abeba (Unió Africana), Riad (Consell de Cooperació del Golf) i Montevideo.

També cal establir un fòrum dels líders del G-20, amb exclusió de la Xina, Rússia i els Estats Units. Aquest grup de potències intermèdies (el Regne Unit, França, Alemanya, Itàlia, el Canadà, el Japó, Corea del Sud, Austràlia, Indonèsia, l'Índia, l'Aràbia Saudita, Turquia, Sud-àfrica, el Brasil, Mèxic, l'Argentina, la UE i la Unió Africana) pot prendre mesures per fer el G-20 més representatiu. És possible que els aproximadament 170 països que no són membres del G-20 s'oposin a una ampliació del seu abast, però el grup pot respondre a aquestes objeccions augmentant la seva rendició de comptes davant de la comunitat internacional.

Com va escriure fa poc Stewart Patrick, del Carnegie Endowment for International Peace, "el món creat pels Estats Units s'acabarà". Però la governança multilateral continuarà. Patrick descriu un sistema de governança mundial i regional amb "milers d'organitzacions intergovernamentals, tractats, acords consultius, organitzacions regionals i subregionals, agrupaments de parts interessades, tribunals internacionals, organismes normatius mundials i xarxes transnacionals d'empreses, ONGs, experts i autoritats subnacionals". Cal veure si tots aquests actors podran produir decisions clares i una acció global eficaç, de quina manera i amb quin lideratge. Però el joc acaba de començar.

Copyright Project Syndicate

stats