Estat de dret(es)

«Molts jutges són absolutament incorruptibles:
ningú no els pot induir a fer justícia»
Bertolt Brecht

Vaig provar de seguir el debat al Parlament Europeu, forçat per les dretes espanyolistes, sobre les amenaces a l’estat de dret que al·leguen. No sé si Europa els mira –perquè la història tot ho capgira, el màrqueting tot s’ho cruspeix i els temps líquids tot ho giravolten–. En tot cas, en les darreres setmanes hem vist de tot i tot el contrari. El PP recorrent a la internacionalització del conflicte davant la UE, Feijóo reclamant de posar les urnes, l’extrema dreta bramant «els carrers seran sempre nostres», Vox convocant una vaga general i el nacionalisme inquisitorial d’estat preocupat per la qualitat democràtica, l’estat de dret i la independència judicial. Viure per veure. Seria per riure si no fos que fa plorar. Síntesi: la típica dictadura on vas a un plató televisiu en prime time a denunciar que vius sota una tirania i ves que l’endemà no et passa res de res. I continues sent la presidenta de la Comunitat de Madrid. Pobre Berlanga.

No cal ser gaire llumenera per copsar, el mateix dijous i en rigorós directe, com el cap del "terrorisme" que denunciava la dreta espanyola des del faristol europeu seia davant seu allà mateix, al Parlament Europeu. En el seu escó. Des que va guanyar les darreres eleccions europees a Catalunya. No cal caure del cavall per saber –i per una vegada tots estem d’acord– que el nounat govern espanyol s’ha negociat a Brussel·les amb ell, tot un president de la Generalitat exiliat fa sis anys i a qui demanen fins a 12 anys de presó. Som una anomalia perllongada enmig d’una Europa que tampoc pot presumir gaire de tot el que pregona. Ara bé, vaig lamentar moltíssim que ens quedéssim sense poder escoltar la resposta de Manfred Weber al dilema que Toni Comín li va plantejar directament mentre el portaveu alemany de les dretes continentals posava cara de pòquer: "Qui té raó, senyor Weber, els jutges alemanys de Schleswig-Holstein que alliberen Puigdemont o els jutges espanyols que el volen empresonar?". Jurídicament, encara no tenim resposta concreta. General, sí: Carles Puigdemont camina lliure per tot Europa amb una única excepció: Espanya. La metàfora tragina tota sola.

Ara bé, si els hipòcrites de tota la vida –i demòcrates des del 1978– estan tan amoïnats per les amenaces a l’estat de dret –que n’hi ha moltes i molt severes i cada dia més– em permeto suggerir alguns elements que posarien els pèls de punta a qualsevol demòcrata. És a dir, a qualsevol antifeixista, com va recordar diumenge passat davant Via Laietana 43 en Carlos Vallejo, torturat salvatgement pel franquisme i a qui la justícia espanyola no li ha admès la denúncia pels crims de lesa humanitat perpetrats per la dictadura. Les paraules del bo d’en Carlos duien inevitablement, en una altra vígilia del 20-N, cap al carrer Ferraz. Trufat dels més preclars símbols del feixisme, el neonazisme i l’ultracatolicisme hispà enmig de consignes fastigosament masclistes i terriblement racistes. Mentrestant –per si al club d’estats que és la Unió volen aturar colpismes– que sàpiguen que 50 militars en la reserva acaben de demanar destituir un president democràticament elegit. I que la primera associació d’un cos militaritzat com la Guàrdia Civil –l’Estat dins l’Estat– ha informat que "vessarà fins a la darrera gota de sang" si cal, proclama antagònica al pretès esperit pacifista dels valors europeus però divisa fundadora del cos benemèrit. I no. No parlaré d’octubre del 2017 amb policies sortint de les casernes al crit sàdic d'A por ellos. Ni d’un president espanyol, anomenat Pedro Sánchez, que el 2018 va dir: "Catalunya es regeix per una llei que no ha votat". Ni de les clavegueres, la guerra bruta, la impunitat delictiva de Joan Carles I o el comissari Villarejo. Perquè si volen parlar d’estat de dret –i cal parlar-ne, oitant– tenen per sucar-hi el pa sencer. I ennuegar-se.

Estricte present, l’octubre passat el Consell d’Europa incloïa l’Estat espanyol en el selecte club integrat per Polònia, Hongria o Azerbaidjan arran de la persecució a les dissidències i les degradacions democràtiques, i exigia una investigació sobre Pegasus i el Catalangate –i no ens autoenganyem: aquell espionatge es va produir sota govern del PSOE. Més. Alfonso Guerra –entre altres corifeus– acaba de demanar que s’il·legalitzi l’independentisme: és a dir, l’espai que el febrer del 2021 va guanyar les eleccions (52%) i va obtenir majoria absoluta al Parlament de Catalunya –encara que no s’empri–. Més encara: al ministre de l’Interior anterior –Fernández Díaz– li demanen avui 15 anys de presó per, entre d’altres, esmicolar l’estat de dret i convertir-lo en un femer. Cirereta: el màxim òrgan del poder judicial –que tant invoca al seu grat la regla democràtica– porta cinc anys amb el mandat caducat, rep anualment crítiques severes del grup GRECO del Consell d’Europa per aquesta caducitat –"qüestió de preocupació crítica que ha de ser abordada amb caràcter prioritari", deien el passat desembre– i mentrestant es permet anar signant fulls volants polititzats contra una llei que ni tan sols s’havia registrat encara. Si volen fer política, que es presentin a les eleccions. O, per dir-ho en paraules del mateix Manuel Marchena, rubricades de puny i lletra en la sentència del procés: "No nos corresponde ofrecer soluciones políticas a un problema de raíces históricas".

Cronologia de l’alt voltatge politicojurídic que vindrà, el PP –per no resoldre el conflicte– el va judicialitzar com a govern. Ara pretén fer el mateix des de l’oposició i per "la porta del darrere", servint-se del paper que està cridat a desplegar el jutge García-Castellón, nou escut i nau insígnia de la Brunete. Per provar de guanyar als tribunals el que no poden guanyar a les urnes. I això també és política i els seus laberints. Revers i anvers, passarem de la judicialització de la política a la politització de la justícia i la llarga batalla per l’amnistia als tribunals serà la continuació de la política repressiva per altres mitjans. Perquè, esclar, una cosa és l’estat de dret i l’altra el dret d’estat –i una altra variant secular per aquestes contrades, l’estat de dretes.

En qualsevol cas, la Santa Aliança ha quedat constituïda, com diria el barbut de Tréveris. I avui el podríem parafrasejar reescrivint-lo: "Un fantasma recorre Europa: el fantasma de l’abolició de l’estat de dret al Regne d’Espanya. Totes les forces de la Vella Espanya s’han unit en santa croada per assetjar-lo: la Conferència Episcopal i la Guàrdia Civil, la CEOE i el CGPJ, els radicals de Vox i els polissons del PP. ¿Quin dels 30 partits que conformen la majoria de la legislatura no ha estat acusat de «carregar-se l’estat de dret» pels seus adversaris? ¿Quin partit de l’oposició no ha llançat l’epítet feridor d'"us esteu carregant l’estat de dret"? D’aquest fet en resulta una doble lliçó. Que ja se’ns reconeix com una força per totes les potències europees. I que ja és hora que exposem al món conceptes, finalitats i aspiracions". Se’ns gira feinada. O dit d’altra forma: democratitzadors d’arreu del món, uniu-vos (darrer avís). Perquè si l’únic programa perquè no governi l’extrema dreta és dir "que no governi l’extrema dreta", mala peça al teler i el futur serà d’ells.