Estats Units: apogeu o declivi?
¿Es pot arribar a confondre un període en aparença emergent, com la suposada "nova era daurada americana" predicada per Trump amb un altre que en realitat és un cant del cigne? I tant: en determinades èpoques de l'any com aquesta, el gener, el vermell vellutat de la sortida del sol i el del crepuscle són idèntics, sobretot en dies ventosos com els que va fer la setmana passada. Potser l'Amèrica MAGA és una pura il·lusió òptica més crepuscular que no pas matinal. Potser, fins i tot, un èxit tan vistós i militarment impecable com el segrest de Maduro no vol dir gran cosa. La història dels imperis és una successió d'apogeus casuals i de declivis inexorables. Tot i la diversitat de contextos, cultures i estructures polítiques, els períodes de decadència comparteixen alguns trets recurrents des de les primeres civilitzacions fins a les potències contemporànies. En el món antic, un dels més habituals, però no l'únic, va ser la incapacitat de mantenir estructures cada cop més complexes i cares. La impossibilitat d'una administració territorial eficaç, la pressió fiscal asfixiant i la necessitat d’exèrcits gegantins van ser comunes a les decadències imperials de l'antiguitat; el cas romà és el més estudiat i sovint el més emblemàtic. En el món modern, l'agonia de l'imperi Otomà, per exemple, resulta també significatiu: burocràcia desmesurada, pèrdua de control militar, incapacitat d’adaptació als nous temps. En general, la història mostra que la decadència no és ben bé un accident, sinó un procés estructural que acompanya sense remei la mateixa lògica expansiva dels imperis. Justament per aquesta raó, Emmanuel Todd va predir la caiguda de l'URSS amb pèls i senyals una dècada abans basant-se sobretot en indicadors demogràfics.
De vegades, els moments de màxima brillantor (aparent) coincideixen amb tensions subterrànies que anuncien un declivi; l'esmentada metàfora del cant del cigne resumeix bé aquest tipus de situacions. Els períodes amb repunts econòmics o canvis estructurals poden ser enganyosos: molts imperis han viscut fases de creixement o expansió aparent tot just abans de fer fallida. En el cas de l'esmentat imperi Otomà al segle XIX, les reformes modernitzadores amagaven una estructura corcada, esgotada. El mateix va passar amb els canvis que cap al 1985 va proposar Mikhaïl Gorbatxov a l'URSS. A diferència d'allò que els voluntariosos marxistes de saló occidentals van voler percebre en aquell moment –un vigorós aggiornamento del socialisme real que seria una alternativa al capitalisme nord-americà– la perestroika era el cant del cigne d'un sistema que, de fet, no va funcionar mai. El relat polític trumpista pot crear la sensació il·lusòria de vigor, i la sempre infal·lible narrativa de “renaixement nacional” mobilitza, cohesiona i genera expectatives dins i fora dels límits imperials. En canvi, les fragilitats estructurals fondes, com ara les desigualtats o les disfuncions demogràfiques, són menys cridaneres. En el si del món MAGA, expressions com “nova edat daurada” o altres semblants formen part d’un relat polític, no pas d’una diagnosi objectiva. Ningú no dubta de l'èxit de l'operació Maduro, però el cant del cigne acostuma a ser precisament això: un últim esclat d’energia i de poder immediatament abans de la decadència. ¿Aquest és realment el cas dels Estats Units? Potser la resposta la trobarem en la fixació per Groenlàndia, que per cert és força anterior a Trump. Quan un imperi depèn massa de proveïdors, matèries primeres o tecnologies d’altres potències alguna cosa no rutlla. De fet, la història dels aranzels té, en aquest precís sentit, una lectura ambivalent. Tenir la paella pel mànec no garanteix pas el que s'hi cou o s'hi deixa de coure. Vull dir que acaparar tot el petroli de Veneçuela no vol dir gran cosa si la teva indústria automobilística ja s'ha podrit o si la teva producció agrària depèn en bona part de la mà d'obra irregular que contradictòriament vols expulsar.
La Roma de Calígula (37 - 41 dC) era immensa i rica, però també turbulenta i inestable en tots els sentits. Consti que no pretenc fer una comparació que seria per força anacrònica, sinó una mera il·lustració. El breu regnat d'aquell personatge sinistre va combinar un inici d’esperança i optimisme amb un clima creixent de por, extravagància, crueltat i tensió entre el poble, el Senat i l'exèrcit. En aquell moment, però, l'imperi Romà no tenia cap competidor real: les Guerres Púniques havien acabat victoriosament feia gairebé dos segles. El Cartago dels Estats Units, en canvi, existeix. Es diu Xina i és la fàbrica del món.