Lliçons del segle XIX per al segle XXI
És freqüent, aquests dies, sentir dir que els abusos imperialistes de Donald Trump i Vladímir Putin ens retrotreuen al segle XIX. Al marge de les qüestions imperials, però, es donen altres semblances amb aquell segle, potser més profundes. La primera meitat del XXI, com la primera meitat del XIX, és una època de romanticisme i por, d’avenços tecnològics i crisis socials, de desconfiança en els sistemes parlamentaris i de capitalisme desbocat.
No és gaire arriscat afirmar que l’esdeveniment més important del segle XIX són les revolucions europees del 1848. Karl Marx va estudiar la succeïda a França, aleshores focus de la innovació política mundial, i va fer servir termes molt pejoratius per descriure-la a la seva obra El 18è de Brumari de Louis Napoleon. Marx va comparar el 1848 amb la Revolució Francesa de 1789 i va encunyar, parafrasejant Hegel, una frase cèlebre: “La història s’acaba repetint, primer com una tragèdia i després com una farsa”.
Certament, els esdeveniments del 1848 van desembocar, a França, en l’elecció com a president de Louis Bonaparte i, el 1851, en l’autocop pel qual es va proclamar emperador. L’únic grandiós de qui va triar fer-se dir Napoleó III era el cognom del seu tiet, i els comentaristes més destacats del moment, des del mateix Marx fins a Victor Hugo, el van descriure com avui se sol descriure Donald Trump: un pallasso ambiciós, egòlatra i grandiloqüent.
Les revolucions de 1848 van tenir un alt component proletari, i l’amargor del seu fracàs va ser, potser, el que va portar Marx a un error d’apreciació: el 1789, la burgesia va prendre el poder; el 1848, el poder burgès va ser desafiat per primera vegada. No hi va haver repetició ni “farsa”, sinó un fenomen original i transcendent.
Des de principis del segle XIX, s’havia imposat al continent europeu (hegemònic aleshores) la Revolució Industrial iniciada a la Gran Bretanya. La competència i la guerra de preus entre empreses, els avenços tecnològics (des de la locomotora fins al teler mecànic) i la creixent urbanització estaven empobrint i precaritzant la feina manual. Amb la caiguda de l’Antic Règim havien desaparegut els mecanismes tradicionals de protecció de les classes treballadores (gremis, terrenys comunals) i encara no n’havien sorgit d’altres, com els sindicats.
Al seu llibre Primavera revolucionaria (2024), l’historiador Christopher Clark descriu (millor que Marx) el context en què es van desenvolupar les revolucions de 1848. La misèria i la precarietat laboral, amb homes, dones i nens fent jornades extenuants a les fàbriques, es van combinar amb el nacionalisme i l’idealisme romàntic, la irrupció de la premsa com a mitjà de comunicació de masses i l’augment de la desigualtat.
Què va passar a París? Que ni la gran burgesia ni el proletariat es van sentir representats per l’Assemblea Nacional creada després de la caiguda, el 1848, del “rei ciutadà”, Lluís Felip d’Orleans, i la proclamació de la Segona República Francesa. Paradoxalment, els dos sectors socials més oposats van coincidir en el seu rebuig del parlamentarisme i en la voluntat de col·locar en el poder un “home fort”, Lluís Napoleó Bonaparte, poc temps més tard Napoleó III, en l’administració del qual van abundar persones que pocs mesos abans eren revolucionaris.
Com ara, els més rics i els més pobres es van decantar igualment (i això va enfurismar Marx) per un govern, el de Napoleó III, autoritari i reaccionari: només cal veure l’actual auge de la ultradreta. Com ara, faltaven referents ideològics vàlids (termes com socialisme, liberalisme i comunisme només es van popularitzar durant la segona meitat del segle XIX). Com ara, els rics es feien cada vegada més rics i els pobres (inclosa la classe mitjana assalariada), més pobres. Com ara, l’habitatge era un luxe inaccessible per a la majoria. Com ara, el capitalisme no tenia límits ni controls. Com ara, els ideals democràtics semblaven derrotats. Com ara, el bel·licisme i l’imperialisme dominaven la relació entre les nacions.
La història no es repeteix. Simplement continua.
