Una Constitució òrfena de mare

Fa 40 anys el feminisme no tan sols no estava de moda, sinó que ni tan sols estava ben vist

E. GIMÉNEZ-SALINAS
E. GIMÉNEZ-SALINAS

L’escriptora mexicana Rosario Castellano citava amb ironia: “Mujer que sabe latín, no tiene marido ni buen fin”, refrany que havia après de la seva àvia. Quan fa uns dies em van preguntar sobre quin canvi va representar per a la dona la Constitució del 1978, vaig pensar en moltes coses, però sobretot en l’educació, i em va venir al cap aquesta dita.

Sempre he mantingut que la gran diferència entre homes i dones fins fa poques dècades és que mentre que els homes sempre han format part de l’esfera pública, les dones pertanyíem a l’àmbit privat. Tant era si teníem estudis o no, si érem artistes o escriptores, filòsofes o historiadores. Aquesta era la realitat lligada a la condició femenina, fins i tot durant la Revolució Francesa, en què la conquesta dels drets dels ciutadans es referien “als de l’home” i no als del conjunt de la ciutadania.

Fins al segle XX, les dones cultes es consideraven antinaturals i poc femenines, i es pensava que la seva dedicació a altres esferes de la vida els impedia d’atendre les seves famílies com els pertocava. En l’àmbit científic, se sostenia que el cervell femení era diferent del dels homes; en aquest sentit, no tenen pèrdua les afirmacions que va fer al 1879 el físic i sociòleg Gustave Le Bon, que sostenia que el cervell de les dones s’assemblava més al dels goril·les que al dels homes, i per tant era inferior en intel·ligència.

A Espanya convé recordar, especialment per a qui no va viure el franquisme, que el sol fet de ser dones ens privava d’una pila de drets: teníem prohibit obrir un compte corrent o treballar sense permís del marit o emancipar-nos sense autorització paterna, però tampoc no podíem accedir a certes professions com la de jutge, notària o registradora de la propietat. Ni tan sols podíem dirigir una oficina bancària.

Mai no he sentit de ningú dir que la Constitució va néixer “òrfena de mare”, per bé que certament cap dona va participar en la seva redacció

En aquella Espanya retrògrada estava penalment castigat el consum, la venda o la publicitat de qualsevol mètode anticonceptiu, i l’home podia eludir el càstig per agressió sexual, inclosa la violació, si obtenia el perdó de la víctima o si se l’enduia a l’altar... Per no parlar de l’adulteri, penat per a la dona a les primeres de canvi i eximit en el cas de l’home si aquest es comprometia a l’amistançament (un concubinatge encobert, vaja).

Aquesta és la situació que vam heretar quan va morir Franco, de manera que fa 40 anys el feminisme no tan sols no estava de moda, sinó que ni tan sols estava ben vist. És cert que el Maig del 68 va marcar tota una generació d’estudiants, però a l’Espanya d’aleshores, on qualsevol avenç arribava amb retard, la “revolució sexual” va coincidir amb la Transició. Aquest canvi profund no només suposava la reivindicació de la igualtat de gènere, una sexualitat lliure o el control de la natalitat, sinó que també va suposar una contestació social i política.

El 1978 la Constitució va ser concebuda amb la norma bàsica del consens, per la qual cosa es va mirar d’aglutinar la diversitat; però sempre es parla dels “pares de la Constitució” amb absoluta normalitat. És més, mai no he sentit a ningú dir que la Constitució va néixer “òrfena de mare”, per bé que certament cap dona va participar en la seva redacció. Esclar que això va ser així no perquè no hi hagués dones competents per fer-ho, sinó perquè aleshores no s’hi comptava. Amb prou feines tampoc recordem els noms d’algunes de les dones que van ser a les Corts Constituents. El seu paper, com ja he dit, seguia prevalent en l’esfera privada, no en la pública.

La igualtat davant la llei sense cap discriminació, o la dels cònjuges, la protecció dels poders públics a les mares sense que n’importés l’estat civil o la igualtat dels fills independentment de la seva filiació, van suposar sens dubte grans avenços, però l’efectivitat real d’aquests drets van trigar molt més a arribar, així com les lleis que els desenvolupaven. La cultura i la mateixa societat s’hi resistien. Per posar tan sols un exemple, al llarg de la meva vida he ocupat algun càrrec públic, així que en més d’una ocasió he començat les meves intervencions dient que era “una dona pública”, amb la intenció de posar de manifest fins a quin punt el mateix llenguatge era discriminatori. Mentre que es considera un home públic aquell que té influència i presència en la vida social, una dona pública s’equiparava amb una prostituta. Encara avui, tant la RAE com l’IEC mantenen aquesta accepció als seus diccionaris.

Però del que amb prou feines es parla és del preu de l’emancipació que moltes dones van (vam) haver de pagar tant en el terreny personal com en el professional. I el pitjor de tot és que ni tan sols érem plenament conscients del que estava passant, acceptàvem certes coses com a naturals. Ens vam arribar a creure allò que havíem de ser superdones, i no sabíem la trampa que amagava aquest model. És a dir, volíem arribar a tot però vivíem amb un sentiment de culpa permanent, especialment amb els fills i les filles.

D’entre els canvis associats al retorn a la democràcia per a les dones m’agradaria destacar el de l’educació superior, que va ser clau. El 1914 les dones representaven l’1% de la població universitària; el 1928, el 5%; durant els anys de la Segona República es va passar a un espectacular 20%; però durant el franquisme i fins al 1960 es va retrocedir fins a un lamentable 3%. Les dues dècades posteriors van suposar el gir més important en aquest àmbit, ja que el 1980 la presència de les dones a la universitat va assolir el 40% i des d’aleshores el percentatge no ha parat de créixer, fins al 56% actual.

Ara, l’assignatura pendent és que aquest resultat també es traslladi a l’esfera familiar, social i laboral, que no és poca cosa. En tot cas, actualment hi ha un canvi de paradigma essencial, i és que les dones hem perdut la por. Avui som molt més sensibles a les desigualtats, més proclius a denunciar-les i, sobretot, hem après a organitzar-nos. En aquest sentit, el moviment #MeToo, nascut a les xarxes socials fa tan sols un any, i els que l’han succeït simbolitzen una “sortida de l’armari” de les dones disposades a fer-se escoltar i a deixar de patir injustícies pel sol fet de ser dones.

Esther Giménez-Salinas, Càtedra de Justícia social i restaurativa Pere Tarrés.

Més continguts de