Estop feixisme policromàtic
“El soterrani sencer era una aterridora estesa de morts i examinar-los tots, un a un, feia una dura prova per a la meva capacitat de resistència. Em neguitejava més el pensament de trobar-hi en Planes que no pas el de no trobar-lo. Hi era, però, i abans que no la persona vaig reconèixer un vestit de color blau marí amb ratlletes blanques, que manta vegada li havia vist dur. També portava una inconfusible camisa de color blau cel. Em vaig inclinar damunt seu, fins que la meva cara va quedar a l’altura de la seva, i ja no hi va haver gens de titubeig, malgrat un inconegut rictus de terror que li havia quedat estergit als llavis”.
Només Avel·lí Artís Gener (Tísner) podia identificar el cadàver del seu amic, el periodista Josep Maria Planes: assassinat de set trets al cap per un escamot de la FAI a l’arrabassada el 24 d’agost de 1936. Planes i Tísner van investigar l’assassinat de Miquel i Josep Badia el 28 d’abril del 1936 a mans de pistolers de la FAI. Davant els reportatges que publicaven els van amenaçar des de Solidaridad Obrera: “En esta situación no es de extrañar que haya en Barcelona quien esté dispuesto a OBLIGAR A QUE EMMUDEZCAN los villanos que calumnian”. I pim, pam, pum. Planes foradat i Tísner a l’exili.
L’assassinat dels germans Badia emmudia Catalunya (ara fa 90 anys i la Fundació Reeixida fa actes per demanar el seu reconeixement). No era possible. Dos joves de Torregrossa, de classe humil, vinguts a Barcelona. El 1922 creuen en l’Estat Català de Francesc Macià. Presó i repressió. Després de l’amnistia Miquel és cap de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català el 1931. El 1934 cap de l’Ordre Públic de la Generalitat. Exili pels Fets d’Octubre. Josep sempre al seu costat. Tornen i el 1936 els assassinen. Els assassina un feixisme que anuncia l’altre feixisme que arribarà al juliol. Eugeni Xammar –periodista de lucidesa extraterrestre– escriu el maig del 1936: “Qui són els assassins dels germans Badia? Els anarquistes i els feixistes”. El feixisme Pantone, policromàtic, virolat. El feixisme de tots els colors contra un color.
Catalunya, els catalans, assassinats per uns i per uns altres. Per què sempre ens maten a nosaltres? Però és més mortífer. Per què ens maten i ens diuen que no ens han matat? Per què hi ha morts que valen més que uns altres? Per què hi ha morts als nostres cementiris que són menys morts que altres morts?
A Montjuïc, a la plaça de la Fe, hi ha un triangle exacte, precís, real. La tomba de Francesc Macià, la de Manuel Carrasco i Formiguera i la dels germans Badia. Els Badia assassinats pel feixisme de la FAI. Carrasco amenaçat de mort per la FAI el 1936 i després assassinat pel feixisme franquista el 1938. Però avui els Badia, Carrasco, Macià són batejats de feixistes pels feixistes policromàtics de sempre. Com Joan Sales, que s’ho va jugar tot, i escrivia el 1937: “Un arriba a sospitar que a tot arreu del món s’és patriota fora de Catalunya; això sol explicaria per què anem de recules des de fa quatre segles. Amb les nostres idees universalistes ens anem arraconant cada vegada més en un trist cul de món; viltinguts per tots els altres, que ens deuen prendre per una gent borda ja que no guardem memòria dels nostres passats”.
La rentadora de la neteja és total. Siguis mort o viu. Perquè els assassins del cos i l’esperit són a més enterramorts a sou i odi. 90 anys després aturem el feixisme policromàtic. Van per tu. Per què? Perquè ets tu.