Estrena a Barcelona de 'Dido i Enees', de Purcell (1956)

De la crítica musical -traducció pròpia- publicada per Urbano Fernández Zanni ‘U. F. Zanni’ (Valladolid, 1881-Barcelona, 1961) a La Vanguardia (14-I-1956) sobre l’estrena al Liceu de l’òpera Dido i Enees (1689) d’Henry Purcell (Westminster, 1659-1695). El Teatre Nacional de Catalunya ha estrenat aquests dies a Barcelona l’òpera Hannibal, de Michael De Cock i Junior Mthombeni, que reinterpreta la Dido i Enees de Purcell. El periodista Zanni, un fundador el 1909 de l’Associació de la Premsa de Barcelona, va publicar crítiques a La Vanguardia des del 1926 fins que va morir el 1961 als 80 anys. Xavier Montsalvatge el va succeir en aquell diari com a crític musical.

Són moltes, moltíssimes, les obres que, malgrat ocupar un lloc important a la història de la música, romanen desconegudes a Barcelona. Entre elles es trobava l’òpera en dos actes de Purcell que l’empresa del Liceu ha tingut la feliç idea que no quedés aquí ignorada, per la qual cosa s’ha fet creditora de la gratitud dels filharmònics. Henry Purcell, cèlebre compositor anglès, de qui un crític va dir amb expressiva frase que “havia vingut massa aviat a un món massa jove”, va escriure Dido i Enees el 1689 per tal que el mateix any fos representada en una escola de noies de Chelsea, les quals la van posar en escena sense ajudes estranyes. És clar que Purcell es va resignar a comptar amb l’escassetat de mitjans de les intèrprets; però això no va ser obstacle per donar a la seva música, dins de la pertinent senzillesa formal, una vigoria dramàtica difícil de superar. Després de l’estrena, Dido i Enees no va tornar a aparèixer en cap escenari fins al 1895, any en el qual, amb motiu del bicentenari de la mort de Purcell, el Reial Col·legi de Música de Londres va oferir una segona representació de l’obra. El famós episodi de l’Eneida de Virgili va servir a Nahum Tate de base per al llibret de l’òpera. Llibret, certament, de lleu consistència, però pròdig en al·legories i evocacions fantàstiques, tant en consonància amb el gust britànic. Allò que de mediocre té el llibret ho relega la música de Purcell, justa d’accents, rica d’inflexions melòdiques. Tot és, dins la senzillesa de la composició, directe, profundament humà. El cor de bruixes, la dansa de les Fúries, encaparrades en perdre l’heroi, fill de Venus, i, sobretot, el duet del comiat, on el compositor arriba al sublim, són pàgines que per elles soles bastarien per acreditar un músic. A causa de les seves característiques, Dido i Enees ofereix serioses dificultats interpretatives, i sorprèn pensar com d’estesa estaria aleshores la ciència del cant, quan les simples senyoretes d’un pensionat es veien amb cor perquè res no es trobés a faltar en la creació de l’obra. En el Liceu, l’òpera de Purcell, cantada en anglès, fins i tot pel cor, va tenir una interpretació discretíssima. La soprano Mildred Allen va mostrar una veu grata i un dramatisme prou convincent [...] El tenor Marcello Di Giovanni va ser un Enees fervorós i amb una actuació de positiva eficàcia. [...] La labor del cor és de transcendència. La massa coral del Liceu que, com hem dit, va cantar en anglès o en alguna cosa semblant, va sortir victoriosa de l’àrdua prova, fent honor al seu preparador, Vittorio Barbieri. [...] Els espectadors, tal vegada allunyats de l’època i l’estil de l’obra que els era dat conèixer, acolliren Dido i Enees sense gaire entusiasme; però varen aplaudir molt, al final dels actes, els intèrprets i realitzadors.