Una estructura d'estat/Uns examens il·legibles

Una estructura d'estat

V ictus ja no és un llibre, és una estructura d'estat. El fenomen de l'última novel·la d'Albert Sánchez Piñol depassa, en gran mesura, l'èxit indiscutible de Sant Jordi. En farem una pel·lícula -em diuen- que ha de ser el nostre Braveheart que ens presenti al món. Mentrestant, m'expliquen que la versió castellana -llengua amb la qual la va escriure l'autor- ha de servir per convèncer els no convençuts. Una mica, en la línia de l'estratègia convergent de treballar-se el Baix Llobregat per assegurar-se que, quan arribi la consulta, una majoria sonada votarà que sí. L'efecte Sánchez Piñol, però, no és únic. Salvador Cardús va detectar una explosió de literatura sobiranista per Sant Jordi. (Va comptar entre trenta i quaranta títols.) Sant Jordi és una festa feta des de baix. Aquesta és, en bona part, la gràcia. En aquest sentit té la mateixa virtut que la manifestació de l'11-S passat, que també va sorgir del carrer, per bé que després la política va voler dur-la al seu molí. Actualment, però, sembla que aquell esperit que ens va il·lusionar el tenim segrestat per les elits autòctones que van tirant gerres d'aigua al vi. I mentre aquí els interessos financers i mediàtics miren de descoratjar-nos, l'estat espanyol ja sabem com les gasta. L'exemple de la Clara Ponsatí a la Universitat de Georgetown és l'últim cas paradigmàtic del joc brut. Per parlar de sobirania i dir el que pensa com a convidada d'Al Jazeera li ha caigut a sobre el pes d'un García-Margallo que va a totes. Nosaltres, mentrestant, amb la rosa, el lliri i el llibre a la mà. Mentre devorem novel·les boníssimes de guerres de fa tres-cents anys, ells tiren pel dret sense miraments. I amb la complicitat d'una Endesa que fa l'efecte que també ens vol nacionalment a les palpentes.

Uns exàmens il·legibles

Fa quinze dies, aquí mateix, parlàvem de les dades que havia presentat la Plataforma per la Llengua sobre l'estat del català. Fruit d'aquella anàlisi merament quantitativa, amb neguits i esperances, vaig rebre molts inputs sobre la qualitat del català. He constat moltes queixes, sobretot, de la llengua que s'empra en els mitjans audiovisuals. Tots ens felicitem que la ràdio aglutini més oients en català que mai a la història, però quina llengua escolten en boca dels nostres professionals? Hi ha un locutor d'esports que diu "gol", "Betis" i "tres" amb totes les vocals tancades, sense que ningú li digui que, abans de fer antena, aprengui a pronunciar com Pompeu mana. Potser no cal que siguem tan primmirats per despatxar llonguets en un forn, però sí si et guanyes la vida amb un micròfon al davant. En defensa dels companys, cal dir que la majoria tenen cura de la llengua, com a matèria primera de la comunicació. He parlat també amb un grapat de professors universitaris que, a l'hora de corregir exàmens i treballs, s'esgarrifen de veure la quantitat de faltes d'ortografia que cometen uns alumnes que, en tots els casos, han superat la selectivitat. Un professor de formació de professorat -col·loquialment, magisteri- m'explica la dada definitiva: fa vint anys, per cada falta d'ortografia que trobava en el redactat descomptava un punt a l'examen. Avui, per cada falta, ha de restar un 0,1. Tot i així, arriba a posar zeros! És a dir, fa vint anys qui cometia sis faltes suspenia. Avui pots treure un 4 escrivint amb seixanta faltes en un sol text. Aquests mestres, d'aquí pocs anys, compartiran moltes hores d'aula amb els nostres fills. Fet el diagnòstic, cal la solució i la voluntat d'arreglar-ho. I això no és culpa ni del Wert ni de l'estisorada del pressupost.