EUA, tercera fase
Els EUA estan iniciant la tercera fase de la seva política exterior des de 1945. La primera, formulada pel president Truman, tenia dos objectius: reforçar l’Estat per contraposar-se a l'URSS i promoure la democràcia al món a través de la cooperació. Era la Guerra Freda. Es va prioritzar el desenvolupament de la indústria i la tecnologia als EUA. No estava encara provat que l’economia planificada del comunisme no funcionava. El desenvolupament de la indústria pesada a l'URSS sota els plans quinquennals va ser un èxit, malgrat l’empobriment general de la població. La política industrial de Stalin i la victòria sobre el nazisme forjaven el mite: l’economia planificada “era superior” a l’economia de mercat.
La crisi del comunisme com a patró econòmic als anys vuitanta va conduir a l’enfonsament de l'URSS per la ineficàcia provada del seu sistema econòmic i la necessitat creixent de l’enduriment de la dictadura per mantenir-se. El sistema va col·lapsar per inviabilitat política i fracàs econòmic. Desapareix l’enemic i, per tant, la necessitat d’enfortir-se nacionalment. En aquesta segona fase, els EUA busquen difondre el seu sistema politicoeconòmic arreu. El món avança, la pobresa es redueix, molts estats guanyen en prosperitat i llibertat. El nombre de règims polítics democràtics creix. El món va ser capaç d’enfrontar una crisi econòmica el 2008 de la mateixa dimensió que la del 1929, amb efectes menors.
El comerç s’incrementa i la globalització per la reducció de costos de producció i el pràcticament nul efecte del cost del transport és un factor clau per al creixement. Els EUA abandonen la política d’enfortiment econòmic nacional i passen a ser més dependents de tercers. S’abandona la indústria manufacturera i no es fan les necessàries inversions en infraestructures. La classe mitjana i baixa pateix i, com a conseqüència, el Partit Demòcrata s’afebleix. És aquesta la raó de l’enfortiment del Partit Republicà i del fenomen Trump. Les conseqüències són de llarg abast.
“No hi ha perill, no hi ha una potència contraposada als EUA, som els primers”. La manca de contrapoder fa perdre el sentit de la mesura als EUA. La R+D, que havia estat tant en l’àmbit públic com privat, la clau del creixement econòmic, passa a segon terme. L’obsessió pel terrorisme i les guerres a l'Iraq i l'Afganistan distreuen els EUA del que havia estat el centre de la seva política. La classe treballadora pateix, però els avantatges econòmics immediats són tan notables que el sistema perdura malgrat les seves limitacions. És el període en què la Xina s’enforteix.
Ara comença pels EUA i Occident una tercera fase de competència, interdependència i reptes geoestratègics. És una fase nova, diferent de les anteriors.
Els EUA han crescut en força i influència quan els seus aliats també ho han fet. La UE, el Japó, Corea, Canadà, Austràlia i Llatinoamèrica han contribuït a fer dels EUA la primera potència.
L’única administració que no ho ha entès ha estat la del president Trump, que abandonava els seus aliats i es retirava dels fòrums polítics, comercials i econòmics a raó de la creença miop que els EUA feien per ells més del que rebien. Ara la necessitat d’enfortiment dels EUA tècnicament i econòmicament ha estat percebuda per l’administració Biden com la primera prioritat i ha mobilitzat polítiques per revertir-ho.
A l’exterior, l’acord QUAD amb Austràlia, l'Índia i el Japó en tecnologia, canvi climàtic i transport marítim; l’AUKUS amb el Regne Unit i Austràlia en defensa; l’acord tecnològic amb l’Índia i el logístic amb el corredor a l'Orient Mitjà; l’acord amb l’African Continental Free Trade Act; la col·laboració amb la UE...
A l’interior, l’Infrastructure Investement and Jobs Act, el CHIPS and Science Act i l'Inflation Reduction Act suposen polítiques i inversions públiques fetes en connexió amb el sector privat en indústria, tecnologia i ciència sense precedents en els últims trenta anys.
Els EUA tornen en part a la política de la primera fase: enfortiment industrial i tecnològic nacional i acords estratègics amb els aliats.
Hi ha una nosa, Israel, i dues incògnites irresoltes. La política en relació amb la Xina i la guerra d’Ucraïna i, per tant, la relació amb el Sud Global, que discrepa de la política dels EUA, que considera egoista i imperialista.
Amb la Xina hi ha d’haver una entesa encara que hi hagi àrees, especialment les tecnològiques, de competència. Hi ha espai i mercat per als EUA i la Xina, però és necessari que ambdós ho acceptin.
Amb Ucraïna, si la conquesta de Rússia del Donbàs es consolida, la inestabilitat a Europa serà permanent. Una treva sense tractat formal de pau que acceptin els dos bàndols, com va succeir a Corea, suposa un conflicte permanent agreujat a Ucraïna pel fet que la importància econòmica i militar de Rússia és incomparablement més gran que la de Corea del Nord.
La política Biden, si es consolida després de les eleccions presidencials de novembre, enfortirà la posició estratègica dels EUA, que és el que ens convé als europeus. Però si guanyés les eleccions Trump, entraríem en la confusió a nivell mundial. Perdria el món lliure —almenys per quatre anys— una referència de llibertat i desenvolupament tecnològic i industrial en què s’ha basat la política mundial en els darrers 70 anys.
