Excursió a l’Alt Pallars. De Rubió a Civís (1884)

De la crònica de Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902) a La Veu del Montserrat (12-VII-1884). El director Albert Naudín està rodant Canigó 1883. Recrea la llarga travessa de Verdaguer pel Pirineu. És la segona pel·lícula de Naudín sobre les caminades i ascensions pirinenques que va fer el poeta amb sotana, paraigua, maleta i sabates de capellà.

Rubió és una amplíssima muntanya, que deu lo nom a un poble insignificant que seu en sa falda a la banda de llevant. Té altres i altres pobles i negres i interminables pinedes en sos vessants. És tan alta que fou escollida entre totes per a la triangulació del país, com ho diu la torre que hi resta; mes acaba d’una manera prosaica: no té la punta de la muntanya de Salòria, la corona de roca del tossal de Turbó, las osques de Cabrera, ni el bec d’aucell d’un dels cims de la serra de Begues. És, per dir-ho en una paraula, un gegant sense cap. Des d’allí se veuen les principals muntanyes de Catalunya: l’interminable Montsec, a migdia i ponent, darrera la serra de Boumort, les serres de Boí, Maleïda, Mont Valier, Estats, cap al nord i a llevant les serres de Cadí i de Meranges. Des d’esta altura un se pot formar una idea del Pallars; lo Noguera Pallaresa, que n’ha tret la meitat del seu nom, passa, a ponent, per sota eixa gran muntanya i ell nos ensenyaria pobles i valls, racons i raconets, si tinguéssem temps per fer-ho; mes ara lo seguirem solament, i encara de través i corrent, en les tres branques principals en que es ramifica aqueix riu dividint en tres valls principals lo Alt Pallars. Des de Rubió baixarem a Sant Joan de l’Erm pel dret, açò és, per un camí que també l’hauria seguit un gros penyal que hi fessen rodolar des de la cima. Tot aquell vessant immens fa 25 anys estava cobert d’avets, com un cap jove de cabells que abrigaven la muntanya; era l’avetar més gran de Catalunya per sa extensió i el més notable per l’altura i grandària de sos avets descomunals, anomenats en tota nostra muntanya, gairebé com en la Palestina los cedres del Líban. Doncs una torbera, com diuen al Pirineu, o un terbolí infernal ne trencà la gran part, los arrancà, transportant-los amb son gran pa d’arrels a llargues distàncies, llançant-los a dreta i esquerra torçuts, malmesos i eixonats. Més avall los avets eren més alts i espessos, i no podent-los la ventada arrancar tots, los trencava arran de terra o un tros amunt i els llançava còrrecs avall, a feixos com si fossen cames de blat de moro. [...] A l’ermitatge de Sant Joan no hi ha document anterior a l’any 1808. Uns quants retaulons de relleu clavats en lo altar major semblen denotar que hi havia allí ermitans vestits amb un caputxo, cenyit amb una corda. ¿Seria antigament un erm on algunes ànimes bones se retirarien dels embolics del món? L’arxiu de Castellbó, ple de documents i virginal encara, podria respondre a eixa pregunta. A la tarda del mateix dia, amb un guia de Romadriu, baixí la serra fins a trobar lo riu de Santa Magdalena, que seguírem tenint que passar-lo penosament deu o dotze vegades fins als cortals de Civís, on se forca. Prenguérem lo branc del nord i cap al tard entràrem en los cortals d’Os. Lo camí és penós, però magnífic; l’avetar i pineda de Sant Joan s’hi estén per cada banda de riu desplegant paisatges i vistes dignes del llapis de Doré. [...]