Albiol, una trajectòria
Podria arribar a fer gràcia que Xavier García Albiol justifiqui el desallotjament de l'Institut B9 de Badalona (que ha merescut la censura de dos relators de l'ONU) apel·lant a l'argument, ja tan suat, que el bonisme i la inacció de l'esquerra enfront de la immigració “són els que provoquen l'auge de l'extrema dreta”. Si no parléssim d'un dels problemes més delicats, urgents i complexos a què ens enfrontem com a societat, les paraules d'Albiol tindrien un punt humorístic, perquè ell, en relació amb l'extrema dreta, podria parafrasejar els versos de Bécquer: “Què és extrema dreta? I tu m'ho preguntes? Extrema dreta... ets tu”.
En les idees, en la manera d'entendre el món i de ser-hi, aquest líder que ara ha aconseguit fins i tot fer-se passar per defensor del català en el context hostil del PP, aquest líder que de sobte molts aplaudeixen com un dirigent moderat i a la vegada de conviccions fermes, no és gens diferent del vicesecretari d'organització del PP que l'any 2006 va ventar un parell de mastegots a un manifestant antiguerra que picava una cassola al pas d'una comitiva del Partit Popular, dins la qual hi havia l'aleshores president del PP de Catalunya, Josep Piqué. Aquell vicesecretari d'organització amb ànima de repartidor de llenya es deia Xavier García Albiol, i d'aquella agressió en va sortir impune, com sol succeir quan els agressors militen en la dreta nacionalista espanyola, o en l'extrema dreta, si és que hi ha gaire distància entre una cosa i l'altra.
Aquest alcalde de Badalona que, segons molts, pren decisions dures però necessàries (es veu que obligar a dormir al ras 400 persones desvalgudes és una passa necessària per arribar a no se sap què) tampoc és diferent d'aquell candidat a l'alcaldia de Badalona que, l'any 2015, va intentar repetir el seu primer èxit electoral amb un eslògan racista, supremacista i aporofòbic: “Netejant Badalona”. A banda de ser gramaticalment discutible, amb aquest gerundi tan facundiós, l'eslògan era clar i inequívoc: es tractava de “netejar” la ciutat d'immigrants i de pobres, directament identificats amb delinqüents, com a les pel·lícules de Chuck Norris. Val a dir que el creador de l'eslògan va ser el reconegut politòleg i spin doctor Iván Redondo, després assessor de Pedro Sánchez en els temps en què l'ara president espanyol volia governar amb Ciutadans com a soci. Aquell alcaldable exitós era també un Albiol tan idèntic a ell mateix com ara.
El primer episodi és de fa quasi vint anys; del segon, n'ha fet deu enguany. En tot aquest temps Albiol no s'ha mogut: ha estat la política la que s'ha acostat cada vegada més a ell. La política i una bona part de la societat, siguin votants seus o no. Que això passi és un problema greu, perquè l'extrema dreta, per definició, no soluciona mai res. Al contrari: crea problemes nous i empitjora els que ja hi havia. L'únic que fa (com ha passat a Badalona) és esbravar els sentiments més tòxics, donar solta al pitjor dels individus i de la comunitat. L'èxit polític de personatges com Albiol és, sobretot, una gran vergonya col·lectiva.
