L’independentisme no pot ignorar Espanya
Una part del catalanisme o nacionalisme català vol, aspira, a la independència de Catalunya. Tanmateix, i després de l’octubre del 2017, les possibilitats reals que aquest objectiu s'aconsegueixi a curt o mitjà termini apareixen com a molt escasses, per no dir inexistents, almenys a ulls de la immensa majoria. Només un somiatruites o un il·luminat repetiria ara allò de “ho tenim a tocar”. Com és sabut, la història somriu als forts, no als qui defensen, o estan convençuts de defensar, una causa justa. En l’actual context, en què Catalunya continua sent una part d’Espanya, i una part molt rellevant, i quan ja han passat més de vuit anys d’aquella frustrada declaració d’independència, és adequat, convenient, plantejar-se quina ha de ser l’actitud que meni la relació entre l’independentisme i l'avenir de l’estat espanyol o Espanya.
Ve aquesta qüestió a tomb, per una banda, de la situació espanyola actual, tan difícil i complicada en alguns aspectes, amb un govern de coalició que fa aigües, però amb un capità, Pedro Sánchez, obstinat a no deixar anar el timó. Per l’altra, perquè Junts per Catalunya, hereu, almenys en part, del catalanisme hegemònic durant dècades, manifesta un dia sí i l’altre també que, com sol repetir Míriam Nogueras al Congrés, el seu únic interès és aconseguir avantatges per a Catalunya, mentre es desentén de tota la resta. Fa uns dies, per exemple, Junts va fer una crida a ERC per aprofitar la “debilitat” del govern espanyol per guanyar concessions per a Catalunya. El republicà Gabriel Rufián ha retret a Junts haver mentit en insistir que les iniciatives de Sánchez que ha bloquejat al Congrés no afectaven els catalans. Mentrestant, Sílvia Orriols, la líder d’Aliança Catalana, va recordar en un missatge a les xarxes: “No participarem en les eleccions del regne espanyol, com tampoc participem ni participarem en comicis a Itàlia o a Suècia”.
O sigui: tenir en compte només i ocupar-se exclusivament d’allò que afecta directament Catalunya i desentendre’s de la governança d’Espanya. ¿És aquest un plantejament acceptable o, en canvi, respon senzillament a una aproximació il·lusòria –que menysprea la realitat– i, a més, lesiva per a aquells en nom dels quals s’actua, és a dir, el conjunt dels catalans? Aquest dilema no és nou, en absolut. Recordem el que li va etzibar Alcalá-Zamora a Francesc Cambó: “Vostè ha de triar entre ser el Bolívar de Catalunya o el Bismarck d’Espanya, però és impossible que vulgui ser les dues coses alhora”. En aquell moment, 1918, Espanya travessava uns moments almenys tan difícils com ara, i segurament més.
El catalanisme o nacionalisme majoritari sempre ha conjugat totes dues coses. Els motius resulten perfectament entenedors. Que Espanya vagi bé propicia, impulsa, una Catalunya que avanci en termes diguem-ne materials, o de benestar. Però tant Cambó i la Lliga com la resta del catalanisme històric no han col·laborat amb el futur espanyol només per raons d’aquesta naturalesa. Ho han fet també perquè, no tenint la independència a l’abast, consideraven que el desenvolupament polític i la modernització d’Espanya havia de conduir a un Estat que assumís, finalment, la seva naturalesa diversa i el seu constitutiu pluralisme, el que afavoriria el progrés lingüístic, cultural i, en definitiva, nacional català. La intervenció en la política espanyola tenia i ha tingut sempre una doble dimensió, doncs.
Pretendre que el futur d’Espanya no té res a veure amb el futur de Catalunya és, com dèiem abans, viure en un món de fantasia. O, molt pitjor, enganyar la gent. Només cal recordar que la Generalitat actual va ser una concessió del govern espanyol –com ho va ser també la Mancomunitat–, i que l’Estatut vigent és una llei orgànica espanyola. O que el PIB català i l’espanyol caminen agafats de la mà. Qualsevol observador sap i ha d’assumir que a Catalunya li convé que Espanya vagi bé. També li interessa, i molt, que Espanya evolucioni en una determinada direcció, assumint la catalanitat no sols com un fet inequívoc, sinó també com un patrimoni a protegir i potenciar.
En conseqüència, la postura basada en el tantsemenfotisme amb relació a Espanya –“ens és igual si Espanya va bé o no”– és un error greu (també quan es fa veure que és igual si governa el PSOE o la germandat PP-Vox). De fet, resulta nociu per als interessos dels catalans, als quals els convé que Espanya funcioni i, alhora, evolucioni políticament, espiritualment, si se’m permet, d’una manera positiva a la identitat nacional catalana. La disjuntiva entre ser Bolívar o ser Bismarck és, en conseqüència, una gran trampa. Tant si la planteja el liberal-monàrquic Alcalá-Zamora com si ho fa el més repicat dels independentistes d’avui. Al nacionalisme català i, dins seu, l’independentisme, en les circumstàncies presents li interessa fer els dos papers. Ha de continuar sent Bolívar i Bismarck al mateix temps.
