Assenyalar les infermeres surt car al sistema

Una vaga pot obrir un debat necessari o pot degradar-lo. L’Estatut Marc és un text complex, i les reivindicacions sindicals sobre condicions laborals són legítimes. Però quan, en alguns comunicats i consignes recents de la protesta mèdica, s’assenyalen les infermeres per guanyar força negociadora, no s’aconsegueix res més que afeblir el sistema. Això empobreix la conversa, trenca equips i debilita la confiança de la ciutadania.

L’avantprojecte de l’Estatut Marc fa un ajust de la classificació en funció de la titulació. I deixa clar que no es redefineix, en cap cas, l’estructura i el funcionament dels equips ni les competències dels diferents professionals. Confondre deliberadament nivell acadèmic amb competències és una fal·làcia interessada.

Aquest joc d’ombres activa un corporativisme arcaic que converteix la conversa en trinxera. Quan s’insinua que una infermera que té un doctorat és de segona categoria es devalua el talent d’un gran nombre de professionals. I, el més greu, es reforça un missatge perniciós. Que el seu progrés acadèmic és una amenaça.

El que realment hauria de preocupar-nos és quin entorn fem possible perquè tots els professionals despleguin les seves competències amb dignitat i rigor. L’evidència internacional, i iniciatives com Magnet4Europe (projecte europeu que adapta el model Magnet als hospitals, un estàndard d’entorn de pràctica i lideratge infermer), mostren que quan l’organització i el lideratge són sòlids, el talent es queda i la qualitat de les cures millora.

És cert que encara no som en aquest punt. Però això no ens eximeix de res. Ens obliga a avançar. A fer passos concrets que converteixin el benestar professional en una condició estructural. L’Estatut Marc és només el primer pas.

El text obre camí a un reconeixement més articulat. L’avantprojecte preveu actualitzar parcialment la llei d'ordenació de les professions sanitàries (LOPS) i reforçar la dimensió clínica de la professió infermera. I, lluny de confondre rols, els ordena amb més claredat, consolida la mirada basada en l’evidència de les infermeres i aporta valor.

També incorpora mesures que incideixen directament en la conciliació. Es planteja un topall d’hores setmanals, es reforça la planificació de guàrdies i descansos, i es reconeixen com a temps de treball efectiu la pausa durant la jornada i el solapament als canvis de torn. Això últim blinda el seu còmput com a temps efectiu i evita disparitats locals. Alhora, el text recull drets emergents com la desconnexió digital, el reforç de protocols davant d'agressions i un marc per avançar en mecanismes de jubilació anticipada associats a torns o risc.

Tot plegat és un pas endavant. Però quan el debat es caricaturitza, la qüestió de fons queda sepultada. I la qüestió de fons és que arrosseguem un marc legal des del 2003 que, malgrat retocs parcials, fa més de dues dècades que no es revisa en profunditat mentre la nostra realitat professional avança a un ritme vertiginós.

Des d’aleshores, la professió infermera ha experimentat una evolució notable en formació, recerca, capacitat resolutiva i responsabilitat clínica. Pretendre que aquest salt no mereix correspondència legal és condemnar el sistema a operar amb disposicions de temps passats.

En el debat obert per la vaga mèdica, les infermeres no podem ser el cap de turc. Hem donat suport, donem suport i donarem suport a qualsevol reivindicació que millori les condicions del conjunt de professionals. Som molt conscients que formem part d’una arquitectura de confiança que només funciona si tot suma.

Aportem valor dins una resposta col·lectiva que necessita coneixements complementaris per afrontar unes necessitats de salut cada vegada més complexes. Però aquesta corresponsabilitat ha de ser recíproca. No pot ser que, quan el progrés normatiu repercuteix en les infermeres, se’ns demani renúncia. Si volem un sistema de salut resilient, el respecte no pot ser a la carta.

Assenyalar les infermeres surt car. I ja no queda marge per continuar pagant aquest peatge.