En el taller del pintor Joaquim Sunyer (1954)

De la crònica d’Andreu Avel·lí Artís, Sempronio (Barcelona, 1908 - Sitges, 2006), reproduïda a l’antologia Los barceloneses (Barna, 1959). Traducció pròpia. Avui s’escau el 150è aniversari del naixement de Joaquim Sunyer (Sitges, 1875-1956), un dels més apreciats i representatius pintors del noucentisme. Els seus paisatges mediterranis, vinculats a una idealització dels entorns del seu Sitges natal, estan integrats en l’imaginari d’algunes sensibilitats catalanes.

Bromejant, Joaquim Sunyer m’exposa el temor que el Gran Premi que li han concedit aquest any [1954] a la II Biennal Hispanoamericana d’Art pugui tenir conseqüències desagradables per a la seva vida.

—No hi ha res pitjor per a un artista –em confia– que els elogis i els honors. Poden fer que perdi el sentit, dur-lo pel mal camí...

Ja he dit que bromeja. En el nostre il·lustre pintor, quina influència poden exercir les contingències exteriors? El més extraordinari del cas és que aquests tres mil dòlars de l’Havana materialitzen l’única recompensa oficial rebuda en una carrera dilatada i gloriosa. Aquesta singularitat testimonia la independència de Sunyer, individualista acèrrim des de la seva joventut. [...] Sunyer passa en el taller la major part del dia. Confessa que el seu estat de beatitud coincideix, primer, amb la contemplació de la model i després en l’acte de fixar la model a la tela. Davant la natura, els seus ulls i el seu esperit conserven íntegra la juvenil capacitat d’esbalaïment. Evitant les multituds, ha deixat de freqüentar Sitges, on va néixer i on se li revelaren els fonaments de la seva pintura. Sunyer és, per antonomàsia, el pintor mediterrani. Però... es lamenta:

—Sitges està ple de bars, d’altaveus, d’automòbils... El meu desarrelament del Sitges actual és tan complet, que l’altre dia, quan em van preguntar on havia nascut, vaig contestar que a Torredembarra. Torredembarra és un poblet plàcid, ¿no li sembla?

[...] També quan parla dels ambients artístics de Barcelona, de Madrid o de París, Sunyer protesta de l’excés de propaganda.

—A la pintura –diu ell– li passa allò mateix que a certes aigües medicinals. Les fonts s’han assecat i només queden els casinos, la propaganda.

I elogia els pintors contemporanis que han fet la seva feina d’esquena a l’opinió immediata. Un Cézanne, un Gimeno... Mentre parlem, s’obre la porta del taller per donar pas al doctor Jacint Raventós. Ha vingut a felicitar l’amo de la casa. Segons veig, el conegut metge és l’habitual proveïdor de tabac americà (suau) per a la pipa del pintor Sunyer.

—D’aquesta manera sé el que fuma... —m’explica el doctor Raventós.

Sunyer omple la pipa. Caiguts sobre el front, els flocs de cabells blancs li donen un aire rebel. És un error, penso, classificar la gent per l’edat. Allò que compta de veritat és el goig de viure. Cal veure les pintures de Sunyer. Cal sentir-lo parlar de la bellesa de les seves models o bé dels secrets de la cuina marinera. Per ell m’assabento que una bona sèpia amb patates exigeix posar en el guisat un tap de suro.