El "model plurilingüe i intercultural" presentat pel departament d’Ensenyament podria convertir-se en el revulsiu que necessita l’escola per millorar en el terreny lingüístic, però també podria quedar en paper mullat o fins i tot representar un retrocés, depenent de diversos factors.

A hores d’ara, la política lingüística escolar està empantanegada perquè els sectors anticatalanistes l’han arrossegada cap al terreny de les banderes i els plantejaments essencialistes. Primer va ser la reivindicació del presumpte dret a elegir la llengua d’ensenyament, que en la pràctica consagrava el dret a ignorar el català. Després va venir la reivindicació d’un sistema basat en la igualtat horària del català, el castellà i l’anglès, com si emprar més el català que el castellà fos un afront intolerable a l’orgull nacional. Més recentment s’ha difós la idea que un ús excessiu del català era l’origen del sentiment independentista, un argument peculiar perquè es basa en la idea que no es pot ser espanyol en català i que els únics espanyols de debò són els castellans. Cap d’aquests missatges no ha reeixit a Catalunya, però sí que han generat malestar, sobretot quan alguns jutges han interpretat abusivament la legislació vigent.

S’ha difós la idea que un ús excessiu del català era l’origen del sentiment independentista; argument peculiar perquè es basa en la idea que no es pot ser espanyol en català

El nou model lingüístic educatiu constitueix una oportunitat de despolititzar l’escola i retornar-ne el control a la comunitat educativa. La proposta parteix de concepcions actualitzades del que significa la competència plurilingüe, entén el desig de les famílies que els seus fills dominin almenys tres llengües, vol potenciar el segon idioma estranger i obre la porta a reconèixer les llengües nouvingudes. El model no renega pas de la immersió històrica i, encara que permeti cert ús docent del castellà i de l’anglès on se’n demostri la necessitat, manté el català –l’aranès a l’Aran– com la llengua institucional i vehicular per defecte. De fet, el document demana potenciar l’ús de la llengua pròpia del país i fa referència explícita als entorns informals i no formals, que tant s’han descuidat fins ara. En suma, ben aplicat no hauria de resultar contraproduent. Ara bé, la seva presentació ha generat polèmica, entre altres coses perquè el redactat del text, dens, prolix i sovint genèric, obre la porta a múltiples interpretacions. En aquest context, entenent que seria bo que l’administració prengués nota dels dubtes que s’han posat damunt de la taula, volem assenyalar-ne tres d’especial rellevància sociolingüística.

En primer lloc hi ha el problema de garantir el compliment del projecte lingüístic de centre. Fins ara, amb un sistema més centralitzat, hi ha hagut centres que feien molt més ús del castellà del que marcava la normativa. Atès aquest precedent, és lícit demanar-se de quina manera s’aconseguirà que ara, amb un marc de més autonomia, el català esdevingui la llengua de referència també d’aquests centres.

El nou model lingüístic educatiu podria ser revulsiu, però mal aplicat podria representar un retrocés

El segon repte concerneix la qualitat de la llengua de l’alumnat. L’actual model ensenya el català a infants molt diversos i en aquest sentit és un èxit. Ara bé, només cal parar l’orella a les converses d’adolescents –també catalanoparlants familiars– per constatar que, per exemple, les coses per a ells són 'feíssimes' o 'donen asco', els jugadors són 'malos', el sistema pronominal trontolla i la fonètica sovint deixa molt a desitjar. És obvi que no tot és responsabilitat de l’escola, però sí que és legítim esperar que el nou model lingüístic prengui cartes en el tema de la qualitat lingüística de la llengua de les noves generacions.

El tercer repte és el d’aconseguir que els docents dominin les llengües que han d’emprar. Per bé que el repte afecti tots els nivells, aquí l’exemplificarem amb un cas concret: en aquests moments les aules de secundària s’estan omplint de professors de català, de castellà, d’anglès, etc., que no han cursat filologia. A aquests docents se’ls exigeix cursar un màster de didàctica i pedagogia, però en cap moment se’ls forma en els coneixements de la llengua i la literatura que han d’impartir. Sembla indiscutible que si els docents no coneixen les seves matèries difícilment podran aconseguir que els seus alumnes les aprenguin, però això, en aquest i en altres casos, ara mateix no s’està garantint.

Enfront d’aquests i d’altres reptes, el model plurilingüe i intercultural podria constituir el catalitzador d’una millora del sistema educatiu català. Caldrà, però, mà destra per pilotar-ne la implantació i voluntat ferma per evitar que alguns n’aprofitin les costures per dur-lo en direccions no desitjades.