La família obrera catalana a la seva caseta (1931)
Peces històriques
Del cicle de reportatges que va fer a Catalunya la periodista Magda Donato (Madrid, 1898 - Mèxic,1966), publicats a Ahora (10-IX-1931), diari de centre republicà editat a Madrid. Traducció pròpia. Aquest text de Magda Donato, pseudònim de Carmen Eva Nelken –morta enguany fa seixanta anys a l’exili– és molt expressiu de la fascinació fraternal d’una periodista republicana espanyola pel lema catalanista petitburgès de “la caseta i l’hortet”, atribuït al president Francesc Macià. Es va popularitzar molt a la seva època. Foto de Josep Badosa (Arenys de Mar, 1893 - Barcelona, 1937), on surt la família protagonista.
Aquesta caseta blanca, d’una planta, està situada, com moltes altres casetes semblants, en el barri barceloní de Sant Josep de la Muntanya. Té cinc habitacions: el dormitori del matrimoni, amb un armari de lluna de dos cossos i el llit amb vànova de seda; el dormitori de la filla, amb un tocador. Un altre dormitori franc, perquè la família només consta de tres persones, serveix per allotjar, si escau, algun parent o amic, doncs el plaer i el luxe de l’hospitalitat són propis del tarannà d’amos de chateaux, siguin o no obrers catalans. Les altres dues habitacions són un petit menjador i la cuina. Queden les dues millors parts de la casa: el jardí, amb el seu hortet, i el terrat, que substitueix la teulada, inútil en un país de poca pluja. El papà és un honrat obrer que fa quaranta anys que treballa a la mateixa fàbrica de galetes. Amb un sou en tindria prou per mantenir la reduïda família. Podrien viure, però per “poder viure” s’entén sovint viure bastant malament, i l’ànsia de benestar material sol ser més origen de treball que no pas de vici. Afegint al sou del papà obrer el de la mamà obrera, ja dona per viure bé. I des que a aquests dos jornals s’ha afegit el de la filla, ja tenen per viure en casa pròpia i satisfer una delectable abundor gastronòmica [...].
La mamà va entrar en una fàbrica de teixits als onze anys; segueix a la mateixa fàbrica i allí també treballa de tres anys ençà la filla que en té disset. El torn de matí comença a les cinc; la caseta està situada un xic lluny de la fàbrica, i en aquesta hora encara no circulen els autobusos. Mare i filla han de llevar-se a dos quarts de quatre i fer el trajecte a peu. Surten de casa sense fer ni un mos; però porten alguna cosa: un tros de bacallà, una truita, que menjaran a les nou, en el descans de mitja hora que separa les dues tandes de treball, de quatre hores cadascuna. [...]
A les dues arriben a casa; mengen, però no escudella. Cal menjar alguna cosa de confecció ràpida. No hi ha temps per cuinar, però sí prou diners per comprar coses bones. ¡Que bones que són les coses que es mengen a casa dels obrers! Poden entrar amb el brou artificial i el plat de mongetes i segueixen uns talls de carn amb patates i una saborosa amanida d’enciam, ceba, olives, tomata. Els diumenges poden afegir-hi uns llagostins. [...]
Els dissabtes a la nit, teatre; els diumenges a la tarda, ball. La noia no perdona la seva sardana, i està d’acord amb els versos de Maragall: “La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”. [...]
Ja he conegut aquesta família obrera i ja he vist la caseta i l’hortet. Però d’això fa molt temps i no va ser pas a Barcelona. Va ser en un llibre de lectures morals que em van ensenyar les virtuts i els avantatges de l’ordre, el treball i l’estalvi. Aquell record em fa somriure. Però no he somrigut pas a la caseta blanca de l’obrer barceloní. I és que amb les virtuts morals passa com en alguns paisatges de clar de lluna o de posta de sol: pintats, són cromos; però no ho són en la realitat.
