Per començar, parlo de pacte de "país ferroviari", no simplement de pacte ferroviari de país. Més endavant quedarà clar per què. Faig referència, esclar, a l’oferiment del conseller de Presidència, Albert Dalmau, a la sessió del Parlament del 28 de gener d’enguany davant del desgavell ferroviari. El panorama és greu i afecta molt més enllà del Govern, perquè és una profunda crisi social i política. Aquest pacte hauria de contenir la societat civil, no exclusivament els partits.
Si entrem en els detalls, crec que hauria de ser una taula amb la presència de totes les entitats i persones que han aportat en les darreres dècades, perquè portem un quart de segle de poc escoltar a dins de Catalunya i menys encara per part de l’Estat.
Caldria que es treballés amb aportacions documentades, condició per poder-hi ser present. Hauria de ser amb prioritat civil, perquè la política ja té com a marc propi el Parlament, i caldria treballar amb la finalitat d’emetre un dictamen sòlid a sis mesos vista. Seria més net i creïble si fos amb una presidència civil independent.
La primera part de l’encàrrec hauria de ser fer balanç. Balanç de les inversions i de l’equitat dins l’Estat, al llarg de les darreres dècades. De xifres econòmiques generals, com també de la Generalitat. En el balanç local ens cal una auditoria, encapçalada per la L9, per obligació de transparència i salut democràtica de país, en una obra que ha superat tots els costos imaginables i ha bloquejat l’acció inversora del Govern.
Ens caldria repassar la planificació vigent, de l’Estat i de Catalunya, i de les seves insuficiències. Certament, hem de reconèixer que els dos models han caducat plenament. Per exemple, les Rodalies no es resoldran mai amb la línia del Ferrocarril Orbital (la que uniria Mataró amb el Vallès, el Penedès i el Baix Llobregat sense passar per Barcelona). És totalment un mite que massa polítics ens venen, per no dir-ne una simple fal·làcia. I aquesta planificació i execució, a la realitat catalana, prové dels governs del darrer quart de segle, amb quatre partits que han ostentat el Govern i amb una responsabilitat proporcional al temps que l’han ocupat, tot constituint, per suma, una inèrcia molt compartida. La tecnoestructura ha regnat per sobre la política.
Una taula de pacte hauria de partir de formular l’objectiu que el govern de la xarxa viària i ferroviària ha de ser tan descentralitzada com ho són la salut i l'educació. Òbviament, no en 17 regions funcionals, però sí a Catalunya, com a àmbit específic que és, i respecte d’altres que es puguin reconèixer, com podrien ser Andalusia, Castella, el Cantàbric, etc. Descentralització significa optar per una mutació de la governança. Si la covid no va significar un desgovern, com sí que ho és ara l'àmbit ferroviari, va ser gràcies a la descentralització, no sols regional, sinó també a l’escala operativa dels hospitals. En canvi, les nostres estacions no són unitats de servei i negoci, com a Europa. Tanmateix, l’Estat es va treure de sobre la sanitat però manté centralitzades les xarxes viàries (no a les comunitats forals) i, sobretot, les ferroviàries, com un dels tòpics de la unitat espanyola, encara que sigui al preu del desordre generalitzat.
Una taula de país podria expressar una aspiració integral de Rodalies, Regionals i Mercaderies (Corredor Mediterrani) amb ambició de país. Amb mirada d’infraestructura, però també de serveis. El resultat de tot plegat aniria en la línia de formular les bases del nou Pla Territorial de Catalunya, el qual necessàriament haurà de ser de base ferroviària (i per això parlo de país ferroviari), per sustentar una nova relació urbana de Barcelona amb el conjunt: la Catalunya metròpoli.
La crisi ferroviària actual té lloc sobre un fons polític de debilitat de la representació política respecte de la societat. Per això, el pacte de què parlem ha d'incloure la veu social: només així la legitimitat dels partits i del Govern podrà augmentar, que és del que es tracta si realment es vol superar la polarització demagògica. En canvi, anirem enrere, país i partits, si només comptem amb les propostes tècniques de funcionari i si només es parla des dels àmbits del Govern i de l’oposició, sigui dit amb tot el respecte. El consens necessari cal construir-lo amb base social i no sols política. El lideratge polític necessari passa per un acord social realment ampli, és a dir, passa per l’obertura, perquè el desordre sobre el qual es treballarà és una profunda crisi de model i de confiança. I tampoc no se’ns deu menys.
