Dissabte al migdia la família del Super3 arribava al final de la seva història. A dos quarts d’una, a TV3, els seus personatges, l’Àlex, el Pau, la Pati Pla, el Fluski, el Dan, la Nenúfar, la Matoll, el senyor Pla i el Rick aterraven en un lloc estrany, celestial i lluminós, amb la roba esparracada. Són molts i molts anys de feina. Estaven envoltats de baguls i cada vegada que en tocaven un, una ràfega d’imatges del passat tornava a la pantalla. “Hem fet caput! Que fort! Hem fet caput!”, exclamava el Fluski, neguitós, perquè no entenia on havien anat a parar. Quan un d’ells obria un bagul, sonava una de les cançons més emblemàtiques d’aquests anys del Super3 i se succeïen un munt d’imatges d’arxiu de tants i tants episodis. Cada pla era molt fugaç, però inevitablement en reconeixies una pila. N’hi havia prou perquè et tornessin al cap les històries senceres: invents fallits de l’Àlex; la peludíssima Mildred; l’extraordinària, misteriosa i enyorada Lila; les bestieses d’amor d’en Roc per la Pati Pla; tota mena d’anècdotes amb en Biri Biri; en Desmond; els despropòsits del senyor Pla i el seu obedient Rick, que sempre estava de pega; la Gal·la; l’Ovidi; el robot de cuina 6Q; l’enamoradissa Anna, i l’anglòfila Tru, sempre wonderful. Contes, cançons, corredisses, explosions, riures i la xerrameca malhumorada d’en Bonsai. Són aquestes ràfegues d’imatges les que fan deduir al Pau on han anat a parar: “Som dins dels records d’algú! Viurem aquí per sempre més! Dins dels records dels súpers!” “Junts per sempre”, deia la Pati Pla. Han ordit el pla perfecte.
La família del Super3 no pot fer caput perquè a última hora no poden provocar un trauma als seus seguidors. Tampoc poden marxar lluny i generar certa sensació d’abandonament. Senzillament, la família del Super3 seran per sempre més amb nosaltres perquè els portem a dins. Perquè quedaran en el record de moltes generacions d’espectadors i, per què ens hem d’enganyar, en el dels seus pares, els de la generació Tomàtic. La família del Super3 ens acompanyava des del 2006. Han sigut 15 anys i, veient les imatges d’aquest breu comiat que no durava més de disset minuts, pensaves en com ha canviat la televisió en tot aquest temps. Les imatges de les multitudinàries festes a l’Estadi Olímpic semblen un somni. La capacitat de convocatòria era gairebé màgica, amb riuades de famílies pujant des de la plaça Espanya cap a Montjuïc. Era la peregrinació anual per veure a l’escenari la família del Super3. Les plataformes han conduït el format a una crisi que no només és audiovisual sinó també lingüística. Les criatures estan perdent els referents infantils en català. I és greu, perquè el Club Super3 és una eina més per a la integració de molts nens i nenes. L’austeritat del comiat de dissabte parlava per ella mateixa i delatava les circumstàncies precàries dels continguts infantils.
En el munt d’imatges que se succeïen en el programa final notaves la tristesa de l’adeu. Més enllà de la memòria televisiva, el Super3 et transporta a l’època de criança i la primera infantesa dels fills. La nostàlgia era inevitable. Només queda agrair a tota la família del programa la feina per haver-se convertit en aquesta petita fàbrica de records que ara tanca.
