El fangar de la guerra de l'Iran
La guerra entre els Estats Units i Israel contra l'Iran viola flagrantment el dret internacional. Com ho han fet gairebé totes les guerres des de l'adopció de la Carta de les Nacions Unides l'any 1945, que prohibeix l'ús de la força excepte en defensa pròpia o quan compta amb l’autorització del Consell de Seguretat, com en els casos de la Guerra de Corea (1950-53) i la primera Guerra del Golf (1990-91). L'actual guerra contra l'Iran no destaca per la seva il·legalitat, sinó per l’absència d’un objectiu clar o assolible.
Els dirigents dels EUA han oscil·lat entre posar l'èmfasi en el canvi de règim i suggerir que l'operació es limitarà a la destrucció selectiva d'instal·lacions nuclears i de míssils balístics, així com de la marina de l'Iran. Per la seva banda, el president Donald Trump ha demanat la rendició incondicional i ha insistit que l'Iran hauria d'establir un nou lideratge “acceptable”. Però també ha afirmat que els EUA ja han “guanyat de moltes maneres” a l'Iran, però no “prou”.
És evident que Trump vol evitar un conflicte militar prolongat, que podria erosionar el suport de la seva base aïllacionista MAGA. Al mateix temps, ha de limitar el xoc energètic: el preu del barril Brent ja ha augmentat molt. No es pot dir el mateix d'Israel, que ha dirigit les seves operacions a les instal·lacions petrolieres de l'Iran, inclosos els dipòsits de petroli a Teheran, densament poblada, com a part d'una estratègia de “guerra total”.
Els EUA també semblen estar molt més preocupats que els israelians per l'impacte de la guerra en els seus aliats al Golf. A diferència d'Israel i Trump, que volen jugar un paper en l'elecció del líder de l'Iran, els estats del Golf són conscients de la lògica defectuosa que subjau en aquesta guerra. Van intentar facilitar una solució diplomàtica abans que els atacs comencessin, no per simpatia cap a la República Islàmica, sinó perquè sabien que haurien de carregar amb el pes de les represàlies de l'Iran. Ara, els atacs iranians a les bases militars dels EUA i a les instal·lacions petrolieres del Golf estan soscavant la imatge d'aquests països com a lloc segur per als negocis internacionals, una imatge que els ha costat molt guanyar-se i que és crucial en el seu afany per diversificar les seves economies lluny del petroli. En la mesura que l'Iran dispari contra els seus camps petrolífers els mercats energètics mundials s'enfrontaran a una commoció encara més gran.
En termes més generals, els països del Golf entenen que el canvi de règim és un procés històric llarg que la guerra podria no accelerar, i que les exigències de rendició incondicional poden prolongar la lluita i augmentar els costos. Quan els atenencs van derrotar els perses a la batalla de Salamina (480 aC) van ser prou savis per no insistir en la submissió total, i això va obrir el camí per a un eventual acord diplomàtic.
Per contra, com ha demostrat l'historiador Ian Kershaw, les demandes de rendició total dels Aliats a l'Alemanya nazi podrien haver impulsat aquell règim a seguir lluitant fins al final. L'actitud desafiant de l'Iran és similar. No només ha triat l'aiatol·là Mojtaba Khamenei, un altre líder dur, com el seu nou líder suprem, sinó que a més la Guàrdia Revolucionària Islàmica ha desautoritzat l'anunci del president Masoud Pezeshkian que l'Iran deixaria d'atacar els estats del Golf.
Per a la República Islàmica, aquesta guerra és existencial. Per això fa servir totes les eines de què disposa. Més enllà dels atacs a infraestructures energètiques, ha tancat l'estret d'Ormuz, el conducte únic per on passa un 20% del petroli i del gas natural del món (incloent-hi les exportacions de l'Iran). També ha amenaçat amb expandir el conflicte més enllà de l'Orient Mitjà, apuntant a una base aèria britànica a Xipre i llançant un míssil balístic a l'espai aeri de Turquia. Atès que l'Iran posseeix uns 450 kilograms d'urani enriquit en un 60%, el risc nuclear augmenta ràpidament.
Si la República Islàmica finalment cau, hi ha poques raons per esperar una transició ordenada cap a un govern més moderat. És molt més probable que s'enfonsi en el caos, l'extremisme i la violència. Els grups radicals que puguin emergir poden fer-se amb el material nuclear de l'Iran, un perill que cap acord internacional podria contenir. Un Iran nuclear també desencadenaria una cursa regional d'armes nuclears, ja que països com Turquia i l'Aràbia Saudita es llançarien a fabricar la bomba.
Fins i tot una victòria concloent dels EUA i Israel seria inoportuna per als estats del Golf, així com per a països com Egipte i Turquia, que volen Israel com a soci però no com a potència hegemònica a la regió. La perspectiva que hi hagi poders externs derrocant règims que no els agraden, o donant suport a aixecaments populars, no pot fer gens de gràcia a les autocràcies àrabs.
No sabem en quin moment de tot aquest procés el capritxós Trump buscarà una sortida, declararà una victòria ambigua i dirigirà la seva atenció cap a una altra banda. Els seus càlculs estaran condicionats per quatre consideracions clau: els preus de l'energia, la borsa, les eleccions de mig mandat i la pròxima cimera amb el president xinès, Xi Jinping. Segurament Trump esperava tenir sota control gairebé el 30% de les reserves mundials de petroli (les de Veneçuela i les de l'Iran) quan es reunís amb Xi. Però l'Iran és un os més dur de rosegar que Veneçuela i les expectatives de Trump no eren realistes.
Tornar el geni a la làmpada no serà fàcil, sobretot perquè el lideratge d'Israel no s'enfronta a les mateixes pressions polítiques que Trump. Dècades d'adoctrinament han deixat el públic israelià convençut que el règim iranià és l'encarnació del mal i que ha de ser arrencat de soca-rel. A més, Benjamin Netanyahu considera que la “victòria total” a l'Iran –així com a Gaza i contra Hezbollah al Líban– és part del seu llegat polític, que actualment està tacat de promeses trencades i imputacions per corrupció.
Aquest objectiu és en bona part impossible, i el cost de perseguir-lo podria ser més gran del que Netanyahu ha previst. La sensació, creixent entre els nord-americans, que Israel ha arrossegat el país a una guerra costosa podria erosionar encara més la ja maltractada imatge del país, i un allunyament suposaria una veritable amenaça estratègica. Seria l'últim que necessita Israel després d'haver-se posicionat com l'únic estat del Pròxim Orient que rebutja la mera idea d'un acord negociat, sigui sobre l'Iran o sobre Palestina.
Copyright Project Syndicate
