Un fangar sistèmic
El procediment judicial obert contra l’exministre d’Hisenda del PP Cristóbal Montoro i 27 persones més sacseja l’escena pública amb una certa morbositat, en un moment en què el PP ha fet de la lluita contra la corrupció –amb Sánchez com a cap de la banda– el tema central en la seva estratègia de conquista del poder. Les martingales que s'estan revelant no són cap broma. Al voltant de l'Equipo Económico, l’assessoria privada del ministre, determinats grups del gas, del sector elèctric i de les renovables haurien creat un trama de tràfic d’influències, de corrupció, de frau fiscal, de prevaricació i de suborn, amb l’ús amenaçador de l'Agència Tributària, que apunta a una complicitat sistèmica entre el poder executiu, el legislatiu i un sector empresarial important del país. No es tractaria d’un cas aïllat de corrupció, sinó d'una pràctica reiterada entre el ministeri i determinades empreses privades, amb la gent de Montoro com a facilitadors.
Seria interessant de saber qui i com ha fet esclatar aquest escàndol, per l’oportunitat del moment. Però els fets són d’una envergadura que seria lamentable que tot quedés com un episodi més de la confrontació entre el PP i el PSOE. Òbviament, és un cop per a Feijóo i una mica d’oxigen per a Sánchez. I posa en evidència la feblesa i la manca de sentit estratègic del PP col·locant la corrupció com a monotema de la seva oposició, i oblidant que el seu partit és qui té pitjor historial en aquest terreny. És la creença d’impunitat en la qual sovint viu la dreta, convençuda de ser propietària del país.
El PP rep una patacada, però això no hauria de ser el tema dominant en la ressaca que ara s’obre. El que hauria de fer reflexionar és el que no sempre es vol saber: la corrupció està molt instal·lada a Espanya, amb trànsit permanent entre sectors del poder econòmic i el poder polític, que com aquest cas demostra no és superficial. I que, com sovint ha denunciat Europa, confirma la contaminació partidista del Consell General del Poder Judicial.
Amb els dos grans partits empantanegats en aquest fangar, es demostra que el sistema democràtic espanyol té esquerdes significatives, per les quals es fiquen conductes perfectament miserables que erosionen alarmantment el sistema. I que, evidentment, donen carnassa ara mateix a l’extrema dreta, que és qui capitalitza el malestar en un moment en què les esquerres perden peu.
El cas Montoro que tot just acaba d’emergir és una gravíssima advertència més, que no hauria de passar desapercebuda. Però després del que hem vist i del que ara veiem, ¿ens podem imaginar que el PSOE i el PP puguin liderar una reforma en profunditat de les estructures d’un estat que dona massa senyals d’il·legalitats sistèmiques? És el que exigiria la més elemental responsabilitat, que sembla incompatible amb la lògica dels que lluiten pel poder. I és el punt feble que marca la qualitat de les democràcies, cada dia més escasses, en plena deriva autoritària.
