08/11/2021

La feblesa oculta de l’Estat

4 min

Espanya va ser condemnada l’11 de desembre del 2014 pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per haver incomplert l’article 49 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), sobre la lliure competència en els ports d’interès general. La sentència la declarava incompatible amb l’obligació que tenen les empreses estibadores -de càrrega i descàrrega de vaixells- de formar part dels centres que controlen el pool d’estibadors i de contractar preferentment aquest personal.

La història ve de lluny. Les tasques de carregar i descarregar vaixells són per naturalesa intermitents. El mecanisme que es va establir als ports per resoldre aquest problema va ser crear centres portuaris d’ocupació (CPE) que disposessin d’un pool de treballadors als quals les empreses estibadores, les que donen el servei, podrien recórrer per disposar de personal adequat.

El mecanisme semblava idoni per a tots. Per a les empreses, perquè podien disposar de personal entrenat quan fos necessari; per als treballadors, perquè els assegurava una feina estable, i per al port, perquè regulava el servei.

El temps va corrompre el sistema per la ruptura del vincle entre el treballador i l’empresa. De fet, va ser el sindicat que controlava el CPE el que va substituir l’empresa com a ocupador.

El sindicat va impedir la concurrència de nous treballadors per defensar els alts sous dels contractats; va dirigir la formació d’aquests últims, i amb l’amenaça de la vaga -més transcendent en un port que en una empresa- va convertir-se de fet en l’empresari monopolista que controlava l’oferta, sense voluntat de millora del servei. Feia el paper de l’empresari sense ser-ho perquè el seu interès exclusiu era defensar el sistema corporatiu, blindat, dels seus afiliats.

Lògicament, el monopoli va portar a l’abús i avui el sistema impedeix la lliure competència, com ha posat de manifest la sentència del TJUE. El servei és clarament ineficient.

Espanya va transposar la sentència del TJUE del 2014 a la legislació estatal en els reials decrets del 2018 i el 2019, amb anys de retard. Va ser multada per la CE per aquesta raó. La CNMC i l’Audiència Nacional van confirmar la legalitat i l’interès de la reforma.

Ara l’Estat, sota la pressió del sindicat, vol publicar un nou reial decret per tornar a la situació prèvia a la sentència del TJUE. La raó no és la millora del servei, sinó satisfer el sindicat, malgrat la condemna del TJUE, la voluntat de la CE i, a Espanya, de la CNMC i de l’Audiència Nacional.

Del cost portuari, el 52% és la mà d’obra. Una reducció del cost portuari d’un 10% suposa una millora del PIB estatal de 1.000 M€ i una reducció del cost de les exportacions i importacions de 400 M€/any. S’ha fet una comparació entre el cost de la mà d’obra portuària entre els ports de València i d’Anvers abans de la reforma: la diferència va resultar que era un 30% més car a València. Per tant, és evident que la millora aconseguida que ara es vol eliminar per la pressió sindical suposarà un cost significatiu i un empitjorament de la competitivitat de la nostra economia en les importacions i exportacions per l’interès d’uns quants.

L’Estat hauria d’oposar-se a la demanda del sindicat. No ho fa perquè per a un govern feble amb poc suport parlamentari evitar una vaga és important. El problema és complex i explicar que un sindicat corporatiu abusa de la seva posició en perjudici de la competitivitat de l’economia no resulta fàcil. En conseqüència, es fa el que no s’hauria de fer i s’oculta la realitat dels fets.

Aquest és un exemple de qüestions que són tractades per l’Estat sense la diligència deguda per manca de coratge polític; en definitiva, per comoditat, cosa que sempre s’accentua quan la situació no és visible per la ciutadania.

N’hi ha altres exemples. 1) La reforma del sistema judicial per agilitzar els processos i discernir els assumptes que són importants dels que no ho són, simplificant els procediments i reduint el perjudici -personal i econòmic- que suposa el retard de les sentències. La judicialització de l’entorn econòmic, administratiu i de gestió de totes les administracions públiques està paralitzant Espanya. És un altre exemple del mateix mal. I 2) La millora de serveis bàsics, per exemple Rodalies, de la qual no existeix la diagnosi ni la comparació objectiva del servei que presta -aquí precari si es compara amb altres de similars a Madrid, Londres, París, etc.- Ocultar el problema -la manca d’inversió dels darrers 40 anys- i no objectivar-lo és el primer pas si es vol amagar i no explicar per què no s’encara i es resol.

El debat recent sobre l’aeroport ha amagat l’essència del problema. No s’ha fet explícita per a la ciutadania la comparació de les possibles alternatives que haurien fet plausible un debat informat en lloc d’un de desinformat i ideologitzat.

L’origen d’aquesta situació és l’ocultació de la informació a la ciutadania. Sense informació no és possible identificar la solució. Una missió important del periodisme és fer explícites aquestes situacions per evitar-ne la reiteració i les conseqüències. Necessitem més periodisme documentat i menys debat ideològic, que sol ser abstracte i poc concloent, sovint poc objectiu i sempre mancat d’informació.

Joaquim Coello és enginyer.