El feixisme, ara sí, ha tornat

“El feixisme tornarà i, quan ho faci, ho farà en nom de la llibertat”. Paraules premonitòries de Thomas Mann pronunciades als Estats Units als anys cinquanta després de la seva vivència dramàtica del nazisme. La pulsió totalitària no va desaparèixer mai del tot, i avui es donen les condicions perquè reaparegui amb força. Durant uns anys hem parlat de la mutació de la dreta cap al populisme. Tenim prou evidències, però, que estem davant del retorn del feixisme en forma i fons, i que el que se’ns planteja és una nova batalla entre això i la democràcia. Encara que la història no es repeteix, s’estan complint les condicions polítiques, socials i ideològiques de l’Europa dels anys trenta. Ara, el camp de joc és tot el món. El lideratge del projecte totalitari s’abandera des dels Estats Units –vegeu els fets de Minneapolis–, però ha contaminat gairebé la política interna de tots els països. El que al principi eren plantejaments il·liberals, en paraules d’Orbán, ha acabat convertint-se en una aposta oberta per recuperar les dictadures. S’està imposant obertament la cultura de la força i el menyspreu a les llibertats individuals i nacionals.

Estem davant d’un caos organitzat i amb uns objectius ben precisos. Com va escriure Victor Klemperer al seu magnífic llibre sobre el llenguatge del nazisme, el primer que fa el feixisme és ressignificar les paraules i fer ostentació de les expressions més brutals. Es torna a parlar d’espai vital i de la defensa mundial de la llibertat entesa en els termes del totalitarisme. Donald Trump, en poc temps, ha dinamitat l’ordre geopolític del món i ha enviat el dret internacional i la pràctica de la diplomàcia a la paperera de la història. Ha desaparegut tota subtilitat en les intencions dels Estats Units com a potència. Han desaparegut el respecte i les bones maneres. El brutalisme s’imposa exhibint discursos entre ridículs, paròdics i estremidors. Aquesta conducta entre boja i infantil compleix amb l’objectiu d’atemorir-nos i incapacitar-nos per a qualsevol resposta. Ningú es vol indisposar amb el gegant dement. Només alguns països de la Unió Europea han respost, apel·lant, però, a la moderació i a un dret internacional que ja és una referència inservible. Tanmateix, la batalla no és només ni principalment en l’àmbit de la geopolítica. Es dona dins de cada país, on el debat polític ja és descaradament entre llibertat política i sotmetiment totalitari.

Una de les maneres descarnades d’exercir el poder és la de generar por entre aquells a qui es vol dominar, siguin persones o països. La forma més efectiva que té el terror per mostrar-se i exercir-se és la imprevisibilitat. No tenir cap seguretat de si seràs acusat o reprimit i que no calgui cap motivació. Stalin era un mestre en això. Milions de persones van acabar al gulag i molts van ser torturats o bé van desaparèixer sense causa ni que se sabés per què. El nazisme alemany va funcionar també amb aquesta lògica. Amb l’ICE, però també amb la Guàrdia Nacional, Donald Trump ja disposa de forces armades i paramilitars que actuen creant terror en el seu propi territori i al seu servei, amb l’objectiu d’imposar una determinada cultura i, especialment, impedint l’exercici democràtic. Aviat es copiarà el model. La clau és l’absència de normes, mentre el dret queda emmanillat.

Des de fa un any, en la comunicació, les anàlisis o les tertúlies de tota mena, les accions cridaneres de Trump o de la dreta local creen una barreja d’expectativa, temor, incertesa, amenaça i molt espectacle. La raó, l’anàlisi, el diàleg o la controvèrsia civilitzada han desaparegut. Fins i tot hi ha a qui això li agrada. L’única certesa que ens queda és que només compten l’amenaça i l’ús de la força com a raó última de tot. El món digital, les xarxes socials, ha resultat un magnífic instrument per difondre mentides i missatges d’odi i ha encapsulat la ciutadania dins unes cambres d’eco que ens fan presoners de missatges simplistes i emocionals. La tecnologia digital no és neutra, no es pot utilitzar de manera progressista i racional, la seva lògica és una altra. Com McLuhan afirmava sobre la televisió, el mitjà és el missatge. Podem acabar per assumir el discurs totalitari com la “nova” normalitat.

A Europa, ara, li correspon reaccionar en la defensa dels valors que l’han distingit i li han donat sentit. Intentar apaivagar el monstre fent actes de submissió no serveix per a res. Trump no és un lapse accidental. A Europa li toca independitzar-se, “matar” el pare i entendre el repte actual. El primer ministre canadenc ha marcat la línia a seguir: no podem continuar actuant com si hi hagués regles i normes quan han deixat d’existir. A la política totalitària cal confrontar-hi els valors democràtics, allà i aquí. D’entrada, tornem el significat a les paraules i delimitem la trinxera de la llibertat enfront del feixisme.