Per què el teu fill no té un Jordi Wild d'esquerres

La victòria de la ultradreta a les xarxes és tan aclaparadora que s'està imposant un relat massa derrotista sobre internet. Als Estats Units fa molts anys que es pregunten per què no surt un Joe Rogan d'esquerres, i l'equivalent nostrat seria preguntar-se el mateix amb Jordi Wild. Es tracta de dos presentadors de pòdcasts extremadament populars entre els adolescents en què es mantenen converses llargues amb convidats molt diversos i s'hi barreja entreteniment, curiositat i política, sempre amb un gran biaix a favor de les tesis de les noves dretes. Els números de Rogan en particular i la masclosfera en general són tan grans en comparació amb les alternatives progressistes que bona part de l'esquerra americana ha culpat aquest món digital de la reelecció de Donald Trump, igual que aquí cada cop que Vox escala en intenció de vot sentim editorials blasmant els algoritmes d'Elon Musk. Aquesta setmana passada els argumentaris han tornat a circular arran de la gala dels Army Awards que presentava Santiago Segura, uns antipremis que reconeixen de manera irònica les figures d’internet i els moments més virals de l'any i que han aixecat polèmica perquè uns quants nominats van abandonar la vetllada denunciant l'ambient insuportablement fatxa que s'hi respirava.

D'entrada, la cobertura mediàtica d'aquest món fa anys que se centra massa en el disseny pèrfid de les xarxes socials i ignora els factors socioeconòmics que fan que la gent respongui a aquesta mena de contingut. Els missatges radicals han existit en totes les èpoques i formats, però depenen de crisis polítiques reals per trobar un públic receptiu i, encara que cal reconèixer que l'arquitectura de les plataformes és un factor que hi contribueix, no s'ha de confondre amb la causa principal fins al punt de creure que hi ha una incompatibilitat metafísica entre internet i la formació d'una identitat política decent. Si tants joves estan deixant de creure en la democràcia liberal i l'estat del benestar deu tenir més a veure amb una experiència de la realitat que amb cants de sirena de youtubers pintorescos.

Vull posar èmfasi en "formació d'identitat", perquè un altre error que solem cometre els que mantenim la nostra conversa en el reialme dels diaris seriosos és pensar que hi ha un problema de notícies falses que es pot combatre amb una barreja de censura i contingut verificat. Però Antoni Bassas no pot ser una alternativa a Jordi Wild perquè estem parlant de llenguatges i funcions completament diferents. El món dels influenciadors i els pòdcasts d'ultradreta no és el d'adults estables que produeixen i busquen discursos clars i rigorosos, sinó un magma incontrolable d'adolescents en transformació que busquen identitat, comunitat i sentit.

L'artista i investigador cultural Joshua Citarella explica que internet funciona "com un ecosistema de radicalització gradual, no com un espai on la gent es torna extrema de cop", i fa servir la metàfora de l'embut, un pendent relliscós amb diferents graus de radicalització que comença amb un adolescent que busca entreteniment apolític, ressonàncies emocionals i greuges compartits, i que de mica en mica es va exposant a narratives d'ultradreta que primer es pren de broma fins que, finalment, s'hi identifica del tot.

La gràcia de Citarella és que, tot i ser un activista d'esquerres, o precisament per això, és molt crític amb la manera com l'esquerra ha abandonat les subcultures i ha passat a parlar en un llenguatge institucional i burocràtic, a tractar les persones com problemes a gestionar i a oferir crítica sense pertinença, alegria ni mite. "L'esquerra necessita produir estètiques convincents, prendre's seriosament la ironia, l'humor i l'ambigüitat, permetre la contradicció i l'experimentació, acceptar que la política a internet és desordenada i no tot pot sonar com un argumentari d'ONG" escriu al seu Substack.

Tot plegat és important perquè s'està imposant que un Jordi Wild d'esquerres o bé no cal, o bé és impossible. Però la veritat és que, per més vegades que em trobo escrit que la batalla de les xarxes està perduda perquè l'esquerra és intrínsecament complexa i racional, mentre que la dreta és essencialment simple i emocional, aquest argument mai és capaç de convèncer-me. Des del meu punt de vista, el que diferencia la ultradreta de les alternatives decents és ni més ni menys que l'anàlisi sistèmica, l'explicació sobre quines són les veritables causes dels nostres problemes i quines serien les solucions, si la culpa dels nostres mals són els immigrants que conspiren per substituir la cultura dels països que els acullen o de l'elit que es queda la riquesa col·lectiva i que fa i desfà les lleis que impedeixen repartir-la.

Naturalment, aquesta última dicotomia l'he elaborat de manera simplista, efectiva i interessada, que és exactament el to que amb què els activistes digitals de dretes fa lustres que construeixen màquines de socialitzar adolescents i que l'esquerra, incomprensiblement, es pensa que no pot ni ha de combatre amb les mateixes armes. Haver perdut la batalla d'internet els últims anys no hauria de portar a la rendició, sinó a lluitar millor.