El terror d'estat ja és aquí
Després de les darreres tres setmanes de brutalitat a Minneapolis, ja no hauria de ser possible dir que l’administració Trump es limita a governar els EUA. El que pretén és reduir-nos a tots a un estat de por constant: una por de la violència de la qual algunes persones poden lliurar-se en un moment donat, però de la qual ningú no estarà mai realment segur. Aquesta és la nova realitat nacional. El terror d’estat ha arribat.
Repassin amb mi aquesta llista. Des de principis de gener, quan el Servei d’Immigració i Duanes (ICE) va ampliar les seves operacions a Minneapolis i St. Paul (Minnesota), els agents federals han matat Renée Good, una mare blanca de classe mitjana; han assetjat una advocada d’immigració embarassada al pàrquing del seu despatx; han detingut nombroses persones amb ciutadania dels Estats Units –un fins i tot va ser arrossegat fora de casa seva en roba interior–; han trencat els vidres de cotxes i detingut els seus ocupants, entre els quals una ciutadana nord-americana que anava a una visita mèdica a un centre de rehabilitació per a lesions cerebrals traumàtiques; han tirat granades de control de masses i un pot de gas lacrimogen al costat d’un cotxe on hi havia sis criatures, una de les quals de sis mesos; han fet una batuda en un aeroport, on van exigir papers a la gent i van detenir més d’una dotzena de persones que hi treballaven, i han detingut una criatura de cinc anys. I dissabte van matar un altre ciutadà dels Estats Units, Alex Jeffrey Pretti, un infermer d’UCI sense antecedents penals. Els agents el van reduir a terra abans de disparar-li almenys deu trets a boca de canó.
Davant d’una llista així, busquem detalls que puguin explicar per què aquestes persones van ser sotmeses a aquest tracte, detalls que ens tranquil·litzin fent-nos creure que nosaltres, en canvi, no estem en perill. Renee Good mantenia una relació amb una dona, i la seva parella, que és butch, va parlar de manera impertinent a un agent de l’ICE; així que ja està, Good no era la típica mare blanca. ChongLy Thao, l’home que va ser arrossegat fora de casa seva en roba interior, és un immigrant de Laos; no és blanc i presumiblement parla amb accent. La dona que anava a la visita mèdica i la família amb sis criatures circulaven per zones on s’estaven produint protestes contra l’ICE. La família de la criatura de cinc anys no té l'estatus permanent. La família de Pretti ha explicat que havia participat en protestes i que tenia permís d'armes a Minnesota.
No ens fixem en aquests detalls per justificar les accions dels agents de l’ICE –que són clarament brutals i injustificables–: ho fem perquè el món tingui sentit i per calmar els nostres nervis. Si evitem respondre amb insolència, si canviem de recorregut per evitar les protestes, si tenim la sort de ser blancs, o heterosexuals, o nord-americans de naixement –o bé, si no ho som, passem silenciosament desapercebuts–, estarem segurs. O a l’inrevés: podem triar parlar, anar a protestes, assumir un risc. En qualsevol cas, ens diem a nosaltres mateixos que si podem predir les conseqüències dels nostres actes tenim capacitat d'actuar.
Però el terror d’estat no funciona així.
Als anys noranta, quan parlava amb gent de l’antiga Unió Soviètica sobre les experiències de les seves famílies sota el terror estalinista, em sorprenia que semblava que coneguessin molt bé les seves pròpies circumstàncies. Una vegada i una altra la gent m’explicava exactament què havia portat a la detenció o a l’execució dels seus familiars. Veïns gelosos els havien denunciat a les autoritats, o col·legues detinguts els havien delatat sota coacció. Aquestes històries s’havien transmès de generació en generació. "Com ho poden tenir tan clar?", em preguntava. No podien. Les persones elaboraven relats a partir de sospites, rumors i indicis per omplir la seva desesperada necessitat d’explicacions.
El meu llibre preferit sobre el terror d’estat és Sofia Petrovna, una novel·la breu russa de Lídia Txukóvskaia. La protagonista, una dona de mitjana edat lleial al Partit Comunista de Stalin, perd el seny intentant donar sentit a la detenció del seu fill. La meva pròpia història familiar conté un paral·lelisme: després que la policia secreta arrestés la major part de la direcció del diari del qual el meu avi era subdirector, va esperar el cop a la porta. Nit rere nit, setmana rere setmana, la policia secreta no apareixia, i el meu avi es va angoixar tant que va ingressar voluntàriament en un hospital psiquiàtric. Pot ser que així evités la detenció. O pot ser que la policia secreta ja hagués cobert la quota d’arrestos d’aquell mes.
Perquè aquest va ser el secret de la policia secreta que es va fer evident quan es van obrir (breument) els arxius del KGB als anys noranta: funcionaven amb quotes. Les unitats locals havien de detenir un nombre determinat de ciutadans per poder designar-los enemics del poble. Que sovint arrepleguessin grups de col·legues, amics i familiars probablement responia més a una qüestió de conveniència que a cap altra cosa. Fonamentalment, el terror era aleatori. És així, de fet, com funciona el terror d’estat.
L’aleatorietat és el que diferencia un règim basat en el terror d’un règim simplement repressiu. Fins i tot en règims brutalment repressius, incloent-hi els de les colònies soviètiques a l’Europa de l’Est, se sabia on eren els límits del comportament acceptable. La protesta oberta comportava detenció; la conversa de cuina, no. Escriure assajos i novel·les subversives o editar revistes clandestinament comportava detenció; llegir aquestes obres prohibides i passar-les discretament a amics, probablement no. Un règim basat en el terror, en canvi, desplega la violència precisament per reforçar el missatge que qualsevol pot ser-ne víctima.
Quan pensem en els règims de terror del passat, és temptador superposar-hi un relat lògic, com si els líders totalitaris tinguessin una llista d’extermini i l’anessin completant metòdicament. Crec que així és com la majoria de gent entén el famós poema de Martin Niemöller "Quan van venir a buscar...". En realitat, però, les persones que vivien sota aquells règims mai no sabien quin seria el pròxim grup designat com a enemic de l’estat.
En temps de Niemöller el terror el duien a terme la policia secreta i les forces paramilitars –especialment les SA, més conegudes com les camises brunes–, la missió de les quals era infondre por a la població. El 1934, Adolf Hitler va fer detenir entre 150 i 200 membres de la pròpia direcció de les SA i va ordenar l’execució dels seus principals generals, en una demostració definitiva que ningú no era immune a la violència mortal de l’estat. Stalin va executar purgues semblants regularment. El terror en si mateix no era l’objectiu final d’aquells règims, però res del que va venir després no hauria estat possible sense ell.
La caixa d’eines no és especialment variada. El president Trump està utilitzant tots els instruments: les quotes d’arrestos de l’ICE que s’han fet públiques; la força paramilitar formada per brètols embriagats per la seva pròpia brutalitat; l’espectacle de la violència aleatòria, especialment als carrers de les ciutats; la difamació pòstuma de les víctimes. És natural que el nostre cervell s’esforci a trobar lògica en el que estem veient. Hi ha una lògica, i aquesta lògica té un nom. Es diu terror d’estat.
Copyright The New York Times
