Fèlix Millet Maristany i l’Aplec d’Orfeons

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsTal com s’ha repetit més d’una vegada, en cartes i circulars, en converses i reunions, una de les més grans i últimes il·lusions de Fèlix Millet Maristany era el pròxim Aplec dels Orfeons de Catalunya-Centenari Lluís Millet, la data del qual -18 de juny- encara no estava decidida quan la mort se’l va endur. Però en les últimes visites que li férem a l’Ametlla, i en l’última reunió que ens va presidir, era el tema que més l’interessava i que acaparava la seva atenció. Ell creia en el sentit vivificador d’unir-nos i agermanar-nos en agraït homenatge i record afectuós d’un Mestre, i molt més, no cal dir, del mestre Lluís Millet. Però ell creia també, hi tenia una fe cega, en el valor dels contactes, del diàleg, del coneixement mutu. Moltes vegades havia fet veritables sacrificis per a poder assistir a una de les nostres reunions mensuals o en una de les més àmplies, amb representacions de tot Catalunya, durant les quals, anualment, parlem dels nostres problemes i de les nostres inquietuds, intercanviem projectes i suggeriments, ens coneixem. En aquella última reunió, el primer dimecres de febrer, uns vint dies abans de la seva mort, les línies generals de l’Aplec Lluís Millet van quedar pràcticament resoltes i tenim la convicció de que devia retornar a l’Ametlla amb la satisfacció de veure que el projecte ja estava encarrilat. Però s’havia encarrilat precisament gràcies al seu impuls vital, a l’esperit d’equip que havia sabut crear, i als seus esforços personals per situar les coses al seu lloc i crear comuns denominadors. [...] Fèlix Millet havia dit: “És clar que per a nosaltres el centenari del naixement de Lluís Millet té significació importantíssima”, i quan es deia que “li dedicaríem un magne Aplec, seguint la línia que ell va marcar”, Fèlix Millet subratllava eficaçment aquesta crida dient: “I en aquest Aplec no hi hauria de faltar ni un sol dels Orfeons de Catalunya; ens hi hauríem de retrobar tots, cantaires i mestres, que en aquest retrobament consistiria el millor homenatge, el que ell més hauria estimat”. Fem ben nostre aquest darrer desig d’aquell al qual devem la nostra unió actual i que tantes vegades ens va dirigir pel bon camí i ens va presidir amb mà serena i dúctil. Unim fermament els dos noms: Lluís i Fèlix Millet.