El lloc de l'espiritualitat avui

Tot i no ser creients, ¿se sentien culturalment vinculats a aquells temples i al que representaven?

Des de fa cosa d'un any, el Vicenç Villatoro i un servidor de vostès mantenim un estrany diàleg. La raresa, però, no rau tant en el tema com en la forma en què s'ha anat materialitzant la llarga conversa. L'abril del 2018, en el context d'un debat dut a terme a la Fundació Joan Maragall, l'escriptor terrassenc va formular una qüestió que em va semblar molt interessant. Conec molts jueus –deia– que no són practicants o que fins i tot es declaren ateus. Molts no segueixen cap norma alimentària 'kosher', ni celebren el sàbat, ni circumciden els seus fills. Estan completament allunyats del judaisme... però es declaren jueus. En el si del cristianisme en general, i del catolicisme en particular, ¿podria passar el mateix? És a dir, ¿és concebible que una persona atea, i que no tingui la més mínima vinculació amb la pràctica religiosa, es consideri a si mateixa cristiana i, a més, sigui reconeguda com a tal pels creients?

¿Es pot ser avui culturalment cristià i alhora no creient (de la mateixa manera que Woody Allen, posem per cas, es declara alhora jueu i ateu)? Jo crec que sí

Al cap de sis mesos, vaig respondre explícitament a la seva interpel·lació en el si d'un llibre que he publicat fa un parell de mesos, i que, per descomptat, no esmentaré aquí. El judaisme primitiu –li deia– no era exactament un monoteisme, sinó un henoteisme que actuava, 'de facto', com allò que avui anomenaríem una religió nacional. L'elecció d'un déu –entre altres– per part dels hebreus i d'un poble –entre altres– per part d'aquell déu concret (però encara no exactament únic) implica una forma d'identitat fortíssima, extrema, impossible de comparar, per exemple, amb la dels romans. En aquest sentit i en molts altres, el paral·lelisme resulta més aviat improbable. Fins i tot avui, ser jueu està connotat per referents històrics recents, com ara l'Holocaust, i també per elements identitaris relacionats amb les nocions romanes de 'gens', 'familia' i 'stirps'. Dir-se Cohen o Levi vol dir, entre altres coses, formar part d'aquesta nissaga. A Occident, una persona atea pot sentir-se culturalment lligada a l'herència cristiana; aquest vincle, tanmateix, no té gaire a veure, en aparença, amb el que altres persones igualment occidentals mantenen amb el judaisme. Tot i que d'una manera més aviat borrosa i indefinida, el lligam va més enllà de l'esfera cultural.

Doncs bé, dijous passat, Vicenç Villatoro i un servidor vam tornar a compartir taula (rodona) a l'Ateneu Barcelonès, i va tornar a sortir el tema. Per continuar la tradició, la meva resposta és diferida i per escrit, tot i que, naturalment, aquest article té molt a veure amb l'especial naturalesa d'aquesta setmana. Villatoro em va dir que la resposta continguda en el meu assaig l'havia convençut, però que volia replantejar-la d'una altra manera, amb un altre referent històric. Va explicar que entre el juliol i l'agost del 1936, a Terrassa, la FAI va dur a terme una persecució anticatòlica que va donar lloc, entre altres coses, a la destrucció d'una part del patrimoni religiós de la ciutat. Però quan els milicians de la FAI van provar de destruir les esglésies romànico-visigòtiques de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, d'un gran valor històric, altres milicians que previsiblement tampoc no eren catòlics ni creients –n'hi havia fins i tot de la CNT– van impedir el saqueig i posterior incendi dels temples, que avui segueixen al mateix lloc on eren quan van ser erigits al segle XI. Per què ho van fer?, va preguntar-se Villatoro. No eren persones religioses, sinó més aviat el contrari. I afegí: tot i no ser creients, ¿se sentien culturalment vinculats a aquells temples i a allò que representaven? Aquest episodi em va semblar molt significatiu. Confirma que un no creient pot sentir-se lligat, d'una manera absolutament honesta i respectuosa, a una determinada espiritualitat –en aquest cas catòlica– sense entrar en cap contradicció. ¿Es pot ser, doncs, un "cristià ateu"? Com a creient, em costa molt respondre aquesta pregunta. D'allò que no tinc cap dubte, en tot cas, és que el lloc de l'espiritualitat no és avui el mateix que durant el segle XI. ¿Es pot ser avui culturalment cristià i alhora no creient (de la mateixa manera que Woody Allen, posem per cas, es declara alhora jueu i ateu)? Jo crec que sí. En canvi, la vivència espiritual profunda del cristianisme –més enllà de les seves manifestacions culturals– passa per força per la fe. I aquí –si més no des de la perspectiva d'un creient– cal afegir que, com ha argumentat molt bé la teòloga Karen Armstrong, la noció de fe no és un concepte unívoc i monolític. Hi ha una fe basada només en acceptar dogmes, i una altra que es basa en comprometre's vitalment amb un mestratge espiritual transcendent. Bona Pasqua.

Més continguts de