Potser al final no decidim tantes coses

Em fascina la sensació de llibertat que tenim, i m’encanta exercir el dret a decidir en la meva vida. Però he decidit aprendre a relativitzar-lo, i començar a acceptar que la majoria de coses no les decideixo, m’arriben bastant decidides. Tinc condicionants genètics, culturals i educatius.Tinc unes capacitats (i unes limitacions) físiques i intel·lectuals. I un entorn concret, que condiciona el món on em moc.I he de respondre d’anteriors decisions que m’han fet assumir responsabilitats. I ho faig amb un caràcter determinat on podrien influir-hi les relacions amb pares i germans, la meva infantesa, els referents que m’han marcat i potser la carta astral i tot. I la sort o la mala sort, juntament amb els meus encerts i errors, m’han anat col·locant en un camí determinat. I les hores del dia són limitades, i moltes les dedico a anar amunt i avall, a trobar aparcament, a buscar un parquímetre que accepti targetes per anul·lar la multa, a fer trucades per desfer malentesos, i a tornar trucades que han topat amb el contestador. I el meu humor es veu alterat pels sorollets que m’irriten, i per les hores que no dormo, i pels somnis que he tingut, encara que no els recordi. I el subconscient em fa fer coses sense que ho tingui del tot clar. I l’economia mundial la decideixen grups financers i el futur del país depèn de gent que creu que decideix coses, però potser tampoc tantes.