Finançament autonòmic: no anem a l’ordinalitat sinó a la igualtat
En les últimes dues setmanes s’han publicat un bon nombre d’opinions sobre la proposta de finançament autonòmic acordada entre ERC i el PSOE. Moltes d’aquestes opinions s’han referit al principi d’ordinalitat, i crec que un aclariment és oportú.
El sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú es compon fonamentalment de dues operacions de repartiment. La primera consisteix en la divisió dels recursos recaptats per l’Estat: una part se la queda aquest per fer front a les seves competències (defensa, ordre públic, alta direcció, infraestructures “d’interès general”, pensions no contributives, etc.) i una altra l’assigna al conjunt de les comunitats autònomes perquè facin front a les seves (sanitat, ensenyament, serveis socials, etc.). La proposta implicaria reduir la primera proporció en benefici de la segona per un import de 21.000 M€ assignant-li una proporció més gran en la recaptació dels grans impostos (del 50 al 55% de l’IRPF, del 50 al 56,5% de l’IVA, etc.). Sovint s’ha dit que aquests 21.000 M són “nous” o “addicionals”; seria més correcte dir que són reassignats.
La segona operació consisteix a dividir aquesta segona quantitat entre les 15 comunitats autònomes. Hi ha dos principis que podrien regir aquesta segona divisió i que tothom entendria: la igualtat i l’ordinalitat. El primer consisteix a dividir el total entre la població –“ajustada” o no en funció d’elements correctors– i assignar a cada comunitat la quantitat que li correspongui en funció de la seva població. El segon principi –l’ordinalitat– consisteix a establir que, per tal d’establir un incentiu al dinamisme econòmic, hi hauria d’haver diferències, però que aquestes haurien de respondre a l’aportació: les comunitats autònomes que hagin aportat més impostos –perquè tenen una renda més alta– haurien de tenir més recursos per dedicar a finançar els mateixos serveis públics; és a dir, que si una comunitat ha aportat més per càpita, no pot rebre menys, també per càpita.
El problema és que avui les diferències, que són molt grans, no responen a cap criteri raonable, i en cap cas a l’aportació. En paraules d’un expert, semblen el resultat d’una rifa, i, de fet, són el resultat d’aplicar uns mecanismes complicats i més arbitraris que justos.
El repartiment pactat per PSOE i ERC no és gaire més racional –encara que sí més senzill– que l’actual. Essencialment, manté l’ordre actual: la més ben finançada segueix essent Cantàbria i la pitjor València, però el que sí que fa és reduir molt les diferències, ja que les que millorarien menys el seu finançament serien les que ara estan rebent més (Cantàbria, Astúries, Aragó...) i les que millorarien més serien les que avui estan rebent menys (Múrcia, València, Catalunya...). És cert que, a més, hi ha alguna modificació de l’ordre, però aquests canvis només són importants si els mesurem en termes de “població ajustada”, que és una mètrica molt poc consistent; en termes de finançament per càpita, l’ordre és semblant a l’actual (encara que Catalunya milloraria una mica).
En definitiva, tot i que el principi d’ordinalitat es va acordar entre ERC i PSC en el pacte d’investidura de Salvador Illa, el fet és que la proposta apunta molt més a la igualtat que a l’ordinalitat. I cal dir que el que s’ha avançat en aquesta direcció és significatiu: si ara, per cada 4 € que rep Cantàbria, València només en rep 3 (per finançar els mateixos serveis!), ara en rebria 3,3 (i Catalunya 3,5).
Que avancem cap a la igualtat en comptes de fer-ho cap a l’ordinalitat no em sembla preocupant. En primer lloc perquè la igualtat em sembla acceptable (de fet, el sistema alemany és essencialment igualitari), i en segon lloc perquè no deixa de ser un cas extrem de l’ordinalitat: si tothom rep el mateix, ningú no pot dir que, aportant-hi més, en rep menys.
Com que la igualtat és un principi raonable, crec que s’acabarà imposant; és a dir, no m’estranyaria que en un màxim de dues reformes del sistema, totes les comunitats autònomes acabin rebent els mateixos recursos per càpita (per finançar els mateixos serveis) que Cantàbria (des de Catalunya, ja firmaríem aquest resultat!). Un cop arribats en aquest punt, em sembla que resultarà impossible introduir diferències per tal que els que més hem aportat (Madrid, Balears, Catalunya) rebem més. La igualtat em sembla, doncs, que forma part de l’estació d’arribada de les reformes del sistema.
Una altra qüestió és el tema de la gestió dels impostos, que era l’autèntic cavall de batalla del finançament singular proposat per ERC, i un front en el qual la proposta que ara tenim sobre la taula només presenta modestos avenços.