Voldria oferir una valoració analítica, allunyada d’apriorismes, sense entrar en detalls, però sí considerant els trets estructurals més bàsics de la nova proposta de finançament. No crec que es puguin anticipar totalment els seus efectes en resultats finals, malgrat els importants treballs relatius a xifres i rànquings d'ordinalitat elaborats per exemple per FEDEA i per aquest mateix diari a partir de fonts governamentals. Ens falten alguns detalls sobre què hi ha als denominadors de les ràtios i com s'han fet els càlculs de l'acord. Les xifres finals són males de garantir, més enllà dels diners que hom pot creure que d'una manera o altra (i si vol el govern espanyol actual), farà arribar a cada comunitat. Però no crec que la nova fórmula, en mans d'algun altre govern, garanteixi l'ordinalitat. I queda clar que no és el mateix situar-se tercera en l’ordre de recursos per càpita amb un euro per sota de la segona que amb un euro més per càpita que la quarta. Crec que és per això que, amb relació a l'ordinalitat, la ministra no s'ha mullat més enllà d'assegurar-la voluntariosament per a Catalunya l’any 2027.
En tot cas, malgrat els retrets d’uns i altres, val a dir que la proposta presentada no suposa un nou sistema de finançament. No és singular per a Catalunya, tot i que en resulta relativament beneficiada (però no només ella: també Andalusia, Múrcia i la Comunitat Valenciana). No treu Catalunya del règim comú. No és el reflex fidel de l’acord d’investidura del president Illa. No és un pacte amb concert solidari. No es compromet amb la desitjada ordinalitat. Tampoc no és la proposta en què va treballar durant gairebé un any la comissió catalana de reforma del finançament impulsada per la Generalitat de Catalunya (per cert, què se n'ha fet?) No és un model basat en les capacitats fiscals de cada comunitat: continua sent un model garantista d’estimació de necessitats amb escassa responsabilitat fiscal efectiva.
La proposta és una mica més simple que el sistema vigent. Agilitza la tresoreria de les comunitats. Tot i que els resultats s’acaben llegint en guanys relatius i no absoluts, es tracta d’un model que, sobre la base de posar-hi més finançament, permet declarar que totes les comunitats “guanyen”. És, potser, l’únic acord possible, encara que poc probable que tiri endavant, a la vista de l’actual correlació de forces estatals. És una proposta d'"ara o mai", perquè és poc esperable que la liquiditat de les arques de l’Estat la resisteixi en un futur, un cop finalitzats els fons europeus i les actuals recaptacions tributàries extraordinàries. És un sistema defensable pels sectors de negoci que volen tancar el finestral (vist el fred polar que va obrir el Procés català) per poder tornar al business as usual.
Per a Catalunya, el benefici és positiu tot i que relativament molt minso, ja que, de nou, respecte del seu dèficit fiscal el guany és relativament modest (menys d’un 10%). En tot cas, per primera vegada, el nou finançament (els 4.700 milions d’entre els 21.000 de què es parla, un 23,4%), supera marginalment la ràtio global de les seves contribucions (un 19,3%) i certament se situa per sobre del pes demogràfic que havia rebut tradicionalment del finançament autonòmic (un 16,8%), i, per descomptat, també del conjunt de l’actuació de l’Estat sobre el territori (un 9,3%). Per cert, res de tot això es replica en el cas de Balears, i sense garantia d'ordinalitat.
En la part positiva, doncs, el fet que a partir d’ara qualsevol increment nou que es produeixi sota aquest sistema afavorirà Catalunya segons els nous paràmetres. Tanmateix, cal advertir que, des d’un punt de vista de balances fiscals globals, la millora del component del finançament autonòmic pot ser contrarestada per l’Estat mitjançant la despesa executada a partir de les seves pròpies competències. Res no queda, doncs, resolt ni entra en vies definitives. Cal remarcar, a més, que les dades finals, com dèiem, no es poden anticipar, ja que resten pendents de com es revisi la recaptació normativa, que el ministeri diu que efectuarà, i d’algun invent més en l’anomenada “població ajustada”.
En qualsevol cas, s’incrementa la participació en l’IRPF i en l’IVA, salvant l’índex basat en el consum relatiu total de la Comunitat (per tant, sense IVA col·legial ni consum només de residents), i beneficiant-se així també de la població consumidora flotant. S’incorpora una addenda per a l’IVA de pimes, si es confirma un compliment fiscal més gran de la comunitat respecte de la resta en aquesta fase minorista, i es participa en el nou fons per al canvi climàtic (dos terços destinats a la conca mediterrània). Interessa tant a les Illes Balears com a Catalunya que l'anivellament es mantingui en el 75%; es consolida així la capacitat fiscal actual davant les propostes que aspiraven al 100% i s'elimina qualsevol indici de responsabilitat tributària de les comunitats.
Els “perills” sempre poden provenir del “fantasma” de la població ajustada. Aquest succedani d’estimació de necessitats, que defineix variables i les pondera una mica a gust i gana, manté una elevada discrecionalitat a favor de l’administració central. Certament, no convé a cap comunitat que es posicioni a favor d’un model basat en capacitats fiscals, amb més responsabilitat fiscal i amb això assumpció de risc financer.
La proposta de finançament recentment presentada té un futur incert. No és clar el seu recorregut legal, ni la disposició de les parts a acceptar canvis, ni com això pot alterar l’acceptació inicial de la proposta. Correspon als governs respectius, i sobretot a la societat civil, evitar que tot plegat acabi en una nova forma de trilerisme polític que desprestigiï encara més la nostra malmesa democràcia i deixi les coses tal com estaven.
