Poc després del cicle electoral 2023-24, que va atorgar el poder autonòmic i municipal al PSC, vaig escriure en aquest diari que els socialistes ocuparien el centre del tauler polític català durant una pila de temps, i que els seus rivals haurien de concentrar-se en substituir la dispersió pel reagrupament, almenys des d’un punt de vista tàctic. Fins i tot em preguntava si el sobiranisme català ja havia arribat al seu El Álamo, és a dir, al punt en què només val fer pinya i atrinxerar-se per fer front a un enemic més fort. En aquell moment, em semblava que aquesta solució a la desesperada era prematura, perquè significava renunciar a dècades de catalanisme integrador i amb voluntat d’hegemonia.
On som, ara mateix? No pas més a prop d’El Álamo. Tot i algunes alarmes evidents: sociològicament, Catalunya és encara més diversa –i, per tant, l’element autòcton i l’idioma propi són més febles– i la capacitat de seducció del catalanisme està en entredit perquè el país, si bé es manté fort en alguns aspectes primordials del seu tarannà, com l’esperit comunitari i la capacitat emprenedora, en altres aspectes, més vinculats a la política, mostra una total incapacitat per assolir grans acords que permetin garantir el benestar i el progrés de la majoria de la població. No hi ha consens ni per incrementar el nivell d’autogovern, ni per reformular la relació bilateral amb l’Estat ni per obtenir un finançament més just (tot i els avenços parcials que hi ha hagut a causa dels acords entre el PSOE en minoria i l’independentisme).
Fa deu anys, un estat de coses similar va portar a la proposta del nou Estatut i l’eclosió del sobiranisme com a força electoral majoritària, però el trist desenllaç del Procés (que Albert Sánchez Piñol acaba de novel·lar de manera al·legòrica a Després del naufragi) ha fet que, en el present, la resposta a l’atzucac sigui ben diferent. L’independentisme decebut s’ha encastellat, s’ha fet menys porós i, en part, ha sucumbit a l’argumentari fàcil de la ultradreta. I l’espanyolisme també s’ha radicalitzat a l’entorn de Vox, la qual cosa fa que els socialistes, encara al mig del tauler, es moguin en un equilibri inestable, suspicaços amb les estelades i enfrontats al neofranquisme, i lliguin el seu futur al de Pedro Sánchez, en una mena d’abraçada doble, perquè el PSOE també sap que, sense Catalunya, el seu futur electoral cada cop és més negre.
La crisi de gestió dels serveis públics (que està esguerrant el relat de Salvador Illa, i més que ho farà si no hi ha pressupostos) i l’agressivitat de la dreta espanyola obren una finestra d’oportunitat per a l’independentisme, per incrementar la seva incidència i la seva quota de poder... sempre que el seu relat deixi d’arrepenjar-se en els axiomes gastats del Procés. La qual cosa, esclar, serà més difícil si els seus caps de files repeteixen els mateixos eslògans de 2017, que avui dia sonen, fatalment, a enganyifa. Un nou relat sobiranista hauria de marcar la sobirania pactada com a horitzó, ben cert. Però mentre no s’assoleixi la majoria necessària, mentre el PSC domini el centre del tauler, cal utilitzar la força democràtica per arrossegar-lo cap a un nou consens, amb aquestes fites: esmenar el model productiu de Catalunya, repensar Barcelona, construir una hisenda pròpia, defensar el català a qualsevol preu i millorar la gestió dels serveis públics. El PSC pot negar-s’hi, si vol; però l’independentisme no pot deixar de proposar-ho. Si tot es deixa per a l’endemà d’una hipotètica DUI, Junts, ERC i la CUP hauran fracassat d’entrada. El sentit del temps, en política, és el que separa la vida i la mort, i una finestra d’oportunitat pot ser també una invitació al suïcidi.
