Folis en blanc i fonts de groc

L’escena de la periodista russa Marina Ovsiannikova posant-se darrere de la presentadora del telenotícies amb un rètol de “No a la guerra, no us cregueu la propaganda” ens porta al cap del carrer: dir la veritat és sempre el més difícil, sobretot perquè l’única veritat que tolera el poder és la seva veritat, que en règims com el rus coincideix amb la mentida.

A Rússia no es pot dir que s'està fent la guerra a Ucraïna, i això s’assembla molt a Orwell a 1984, en què el ministeri de Defensa es deia ministeri de la Pau, el d’Interior es deia de l’Amor i el d’Economia era el ministeri de l’Abundància.

Però encara són més explícites les imatges d’aquests dies d'un home que va pel carrer aguantant un full en blanc. “Quin és el propòsit del paper?”, li pregunta el policia. A continuació detenen el vianant amb el full en blanc. Sembla un conte de Calders.

De l’abús de poder i de l’ús de la mentida, cap poder no n’està exempt. Tampoc el democràtic. L’1 d’octubre del 2017, la vicepresidenta espanyola va assegurar des de la seu del govern que la policia no havia actuat mai contra la gent i que la seva intervenció havia estat proporcionada.

El desembre d’aquell any, els llums de Nadal de color groc i les il·luminacions nocturnes de fonts públiques de color groc van ser prohibides a Catalunya durant la campanya electoral. Fins i tot la BBC en va parlar. I fa quatre dies, un diputat del Parlament de Catalunya va perdre el seu escó per no haver retirat un símbol d’un despatx. I no eren presos polítics, eren polítics presos, deien. L’única veritat que tolera el poder és la seva veritat.