El forat del finançament autonòmic

Escric sobre aquest tema més aviat amb cert escepticisme sobre els resultats, però ho faig creient que ajudo a entendre problemes de finançament autonòmic prou complexos. I això a hores d’ara té transcendència política, tant pel que fa a l’estabilitat dels governs espanyol i català –per aquest ordre– com per la por que la ultradreta pugui arribar al poder.

En el debat sobre la singularitat del model, Catalunya està sola, perquè la proposta és concreta; en canvi, pel que fa a la necessitat d'un nou finançament general hi ha un ampli acord, perquè la vaguetat de la formulació hi ajuda. En tots dos casos, però, hi ha tres eixos que pengen d’un fil. En el PSC (no en el PSOE, i no sembla que hagi de canviar de parer) es manté la qüestió del respecte a l’ordinalitat gràcies al qual s’aguanta el govern Illa (en calés, parlem de sis mil milions addicionals). Aquest eix compta amb una comissió d’estudi que, de moment, és incapaç de justificar aquesta xifra, ja que es mouen en diferents escenaris polítics que no depenen de la comissió, i la hisenda estatal, de moment, no dona opcions per saber d'on es podrien treure aquests diners.

ERC s’agafa a un segon eix, el de l’IRPF. Per això ha fet al Parlament espanyol una proposta de llei de màxims (ja vindrien les rebaixes en el tràmit) per transferir sencer tot el que envolta l’impost sobre la renda.

Junts, en qüestions de finançament autonòmic, hi afegeix un tercer eix, el de la publicació de les balances fiscals i el seu impacte sobre l’economia catalana. Pretén així que el govern central es reconegui en una fotografia (la del mètode de càlcul del flux monetari) en la qual surt força malament.

És poc creïble que tot aquest puzle l’ordeni una reunió del Consell de Política Fiscal i Financera, on la vicepresidenta Montero posarà en evidència que no hi ha encaix possible per a les tres reclamacions més enllà d'uns acords verbals que ho poden ser tot menys un nou "model". Els barons de dretes, per molts diners que hi posi l’Estat, difícilment concediran un triomf a la candidata socialista a les eleccions andaluses, ni ajudaran a mantenir el qüestionat govern de Sánchez. Altrament, sortiran en trompa l'Airef, la Fedea, la CEOE i tutti quanti al crit de "no hi ha diners", que "s’ha de complir la regla de despesa" i la reconducció de la senda del dèficit, que "els ingressos extraordinaris d’uns màxims de recaptació tributària –extraordinaris per la conjuntura– no es poden gastar en finançar despeses ordinàries, recurrents", que "hi ha compromisos de defensa perquè no ens facin fora de l’OTAN", que "els marges efectius que dona avui la pròrroga de les pròrrogues pressupostàries és escassa", etc. Tots des de la seva posició de raó econòmica pròpia.

¿Com podríem sortir tots plegats del forat, i deixar de cavar perquè la ultradreta no passi per sobre de la nostra fràgil democràcia?

Jo diria: ERC, oblideu el que ara demaneu de l’IRPF, encomaneu la recaptació d'aquest impost a l’Agència Estatal Tributària i assegureu que la deixi per a ús de la Generalitat en un compte al Banc d’Espanya.

Junts, aconseguiu que cada any es mostrin les dades pressupostàries amb el màxim de territorialització possible, actualitzades, i que facin que no calgui imputar càlculs que sempre algú, amb més o menys seny, pot controvertir; i ja ens ho farem nosaltres. Transparència primer, càlculs després. I forçar un pacte fiscal d’anivellament: de tota la recaptació assolida a Catalunya, amb quina quantitat contribuïm al manteniment de les càrregues comunes mentre segueixin sent comunes, a l'estil de pacte fiscal que proposava Artur Mas.

I al PSC li diria que, en absència de singularitat i ordinalitats efectives, pujolegi amb peix al cove tant com pugui a través de les partides de despesa que són competència estatal, que es visualitzen poc, que s’executen malament i que, sovint, són menystingudes a l’anàlisi. Perquè és d’aquí que plora la criatura. I perquè és prou sabut que reformant el finançament autonòmic mai serà possible recuperar el dèficit fiscal dels 22.000 milions anuals que s’esgrimeixen.

I a la societat civil, que sigui conscient d’una vegada que sense una millor recuperació dels diners que paguen els catalans –i que mai no retornen–, no hi haurà marge per finançar nous programes d’habitatge social, de salut mental o d’inversió en formació professional. Contràriament, de moment observo que la Generalitat actual ja gasta avui el que no ingressa, a compte del que s’espera que sigui un nou finançament autonòmic reduint els marges de millora.