Sant Jordi també és la festa de la diversitat (i per això es diu Sant Jordi, i no Dia del Llibre o qualsevol altra cosa). Això vol dir que també és festa per als llibres que potser no es veuen a tot arreu durant la –ferotge, no ens enganyem– campanya de promoció prèvia al Gran Dia. Que es vegin menys no vol dir que siguin menys bons: al contrari, són més els llibres excel·lents que no arriben a ser coneguts per allò que anomenem el gran públic, que no aquells que sí que ho aconsegueixen. La diversitat, precisament, es produeix dins la part del bosc que no copsem a primera vista.
“Ai, si m'hagués casat amb el faroner!” és una frase que Joan Pons Bover, autor de la novel·la Com voleu, germans, que canti (que pren el títol d'un vers d'una cançó tradicional eivissenca, popularitzada pels grans Uc) va sentir dir a la mare en moltes ocasions. La dona es referia a un enamorat que va tenir, amb un ofici tan literari ja d'entrada com el de faroner al far de la Mola de Formentera. A partir d'aquesta anècdota familiar vertadera, Joan Pons Bover aixeca un doble relat en el present, amb un germà i una germana que comparteixen els anys de vellesa en un geriàtric, i en el passat, quan se centra en els anys de joventut d'aquests dos personatges. Publicada pel segell Illa Edicions, Com voleu, germans, que canti és una defensa del valor de la memòria i una exploració dels afectes com a fonaments de la identitat de les persones, a més d'una immersió en la història recent, de la Guerra cap aquí, de les Balears i Pitiüses, illes que mai han estat de la calma i sí bastant brutals. Pons Bover ja havia publicat dues novel·les molt bones (Un incendi al paradís, el 2016, i Tània i els vius, el 2019). Treballada amb la consciència i l'exigència del millor ofici, Com voleu, germans, que canti és la millor de les tres i incorpora lliçons ben apreses d'Antoni Vidal Ferrando (mestre, amic i veí de la literàriament prodigiosa vila de Santanyí, d'on també són Blai Bonet, Bernat Vidal i Tomàs o Antònia Vicens).
Primer foren les estrelles és la primera novel·la del jove Joan Moragues Roca, i funciona com una trunyella que enllaça la insomne història (d'amor?) entre una infermera i un malalt terminal amb el cas del científic que va descobrir les aplicacions del gas mostassa sense ser prou conscient del seu potencial bèl·lic. Aquestes històries principals donen cabuda a altres petites i grans històries, caps de fil o de trama, idees i fulguracions, que haurien pogut córrer el risc de la dispersió però que prenen cos i sentit davant dels ulls del lector, content de llegir per fi una cosa vertaderament diferent, gràcies, entre altres coses, a un estil líric que juga a fons la confiança en la llengua catalana. Publicada per Angle i guanyadora del Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga (un guardó que també va obtenir Joan Pons Bover amb Tània i els vius), Primer foren les estrelles és el debut d'un autor que pot fer literalment el que vulgui en el futur, i aleshores presumirem d'haver-lo seguit des del primer llibre.
